Jo també vull un estat propi II
Llegeixo l'article d'en Vicent Sanchis i dissenteixo de la seva opinió. En Sanchis lliga les insuficiències de l'estatut aprovat a una suposada derrota del nacionalisme i al seu torn un factor de desmobilització nacional. Potser perquè jo mai no vaig creure que en el seu moment el nou estatut pugués acabar sent gran cosa més del que és. En més d'una ocasió del procés estatutari vaig creure que tot se n'aniria en orris, i mai no he entès aquella proclama segons la qual sense Estatut en Zapatero ho tindria molt magre. Més aviat penso que els polítics espanyols surten beneficiats d'una certa intransigència amb Catalunya. Poden perdre vots al nostre país-no gaires desgraciadament- però els compensen amb els guanys a Espanya. El cas és que en Zapatero hi podia perdre molt més aprovant l'estatut del 30 de setembre que no rebutjant-lo. Davant aquesta circumstància hi havia dos camins possibles, o bé buscar un terme mig que ens permetés seguir avançant o tancar-nos en banda i engegar-ho tot a rodar. El resultat final ja és prou conegut i ara el que convé és aprofitar-lo al màxim. Però no podem centrar la valoraciço sobre l'estat de la nació en funció de les nostres relacions amb Espanya. És summament important que sapiguem aprofitar tots els mecanismes de poder de què disposem, malgrat la seva fragilitat, per construir la nació. Això vol dir TV, polítiques educatives i culturals, interpretació extensiva de les competències, compromís nacional dels ajuntaments, i moltes més.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Impressions de Turquia

Benvinguts al món multipolar

Avui fa un any