Un 11 de setembre especial (article per al Parlem-ne de CiU a la Palma).
La nostra diada nacional commemora una derrota que va significar la supressió de les institucions catalanes i la imposició de les castellanes. Cada any per aquestes dates és especialment oportú fixar-se en quin punt ens trobem en el camí de la construcció nacional. En el moment actual conflueixen dos esdeveniments molt remarcables, de transcendència històrica: d’una banda s’ha aprovat i ha entrat en vigor el nou estatut que tot i insuficient permet, si es desplega com cal, fer un salt endavant en el nostre autogovern. D’altra banda la pròxima celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya situa el país davant una nova cruïlla en què haurà d’optar entre dos models que si bé no difereixen tant en les propostes a curt termini sí que responen a visions de futur molt diferenciades. Els termes de la confrontació electoral són més clars que mai: o CiU o tripartit.
Si totes les eleccions són importants aquestes ho són en un grau especial perquè el resultat pot tenir conseqüències molt més enllà del termini dels quatre anys d’una legislatura completa. Ens hi juguem que el futur govern estigui encapçalat per persones, com l’Artur Mas i la gent de CiU, que creuen en el país i que volen impulsar-ne el progrés econòmic i social i la seva identitat pròpia, o bé per un nou tripartit liderat per persones com José Montilla que no veuen Catalunya com l’objectiu de la seva acció política sinó tan sols com un àmbit territorial on desenvolupar la seva carrera personal orientada a la màxima acumulació de poder.
Perquè avanci la construcció nacional, el procés combinat d’assoliment de noves cotes d’autogovern i d’enfortiment dinàmic de la nostra identitat, cal que els dirigents del país hi creguin i hi estiguin compromesos. Això és el que ofereix CiU i el que no pot oferir el tripartit. Algú dirà que dins el tripartit hi ha forces polítiques i persones que sí que estan fortament compromeses amb Catalunya, i és cert, però les grans línies estratègiques, l’acció a mitjà i a llarg termini no la marquen ni els socis minoritaris ni els patriotes que van per lliure, sinó la direcció del partit majoritari, en aquest cas el PSC-PSOE, avui més PSOE que mai.
És més, enfront el principal repte actual per a la sostenibilitat de la nació catalana, la integració de la nova allau immigratòria, les receptes “progressistes” a l’ús que plantegen els partits d’esquerres, centrades més en els drets dels nouvinguts que no pas en els deures, no serveixen, perquè si prèviament no garantim l’assumpció de deures com ara conèixer i respectar la cultura del país difícilment podrem mantenir la idea, clau per al catalanisme, de formar un sol poble.
Durant la campanya els diferents partits ja tindran oportunitat d’exposar les seves propostes programàtiques concretes, CiU es presenta amb l’aval de 23 anys d’eficàcia al govern i de lideratge del país, amb un equip de gent renovat, patriòtic i que creu en la força de la societat. La carta de presentació del tripartit és el fracàs de l’experiment del Tinell, i el senyor Montilla, que a més d’haver fracassat com a ministre a Madrid ( trasllat CNMT, OPA Gas Natural, interconnexió elèctrica, etc), va ser el principal boicotejador de l’estatut que va sortir del Parlament el dia 30 de setembre de 2005.
En una Diada nacional la reflexió política ha d’anar més enllà de la simple confrontació partidista, i pensem que a més de la contraposició de programes de govern i de capacitats de gestió les properes eleccions s’han de veure també des de la perspectiva de la confrontació entre un projecte de construcció nacional de Catalunya (CiU) i un projecte que ens aboca a una progressiva despersonalització com a poble.( PSC-PSOE amb la col·laboració sovint ingènua dels seus socis.). Pensem-hi i actuem.
VISCA CATALUNYA!!!
La nostra diada nacional commemora una derrota que va significar la supressió de les institucions catalanes i la imposició de les castellanes. Cada any per aquestes dates és especialment oportú fixar-se en quin punt ens trobem en el camí de la construcció nacional. En el moment actual conflueixen dos esdeveniments molt remarcables, de transcendència històrica: d’una banda s’ha aprovat i ha entrat en vigor el nou estatut que tot i insuficient permet, si es desplega com cal, fer un salt endavant en el nostre autogovern. D’altra banda la pròxima celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya situa el país davant una nova cruïlla en què haurà d’optar entre dos models que si bé no difereixen tant en les propostes a curt termini sí que responen a visions de futur molt diferenciades. Els termes de la confrontació electoral són més clars que mai: o CiU o tripartit.
Si totes les eleccions són importants aquestes ho són en un grau especial perquè el resultat pot tenir conseqüències molt més enllà del termini dels quatre anys d’una legislatura completa. Ens hi juguem que el futur govern estigui encapçalat per persones, com l’Artur Mas i la gent de CiU, que creuen en el país i que volen impulsar-ne el progrés econòmic i social i la seva identitat pròpia, o bé per un nou tripartit liderat per persones com José Montilla que no veuen Catalunya com l’objectiu de la seva acció política sinó tan sols com un àmbit territorial on desenvolupar la seva carrera personal orientada a la màxima acumulació de poder.
Perquè avanci la construcció nacional, el procés combinat d’assoliment de noves cotes d’autogovern i d’enfortiment dinàmic de la nostra identitat, cal que els dirigents del país hi creguin i hi estiguin compromesos. Això és el que ofereix CiU i el que no pot oferir el tripartit. Algú dirà que dins el tripartit hi ha forces polítiques i persones que sí que estan fortament compromeses amb Catalunya, i és cert, però les grans línies estratègiques, l’acció a mitjà i a llarg termini no la marquen ni els socis minoritaris ni els patriotes que van per lliure, sinó la direcció del partit majoritari, en aquest cas el PSC-PSOE, avui més PSOE que mai.
És més, enfront el principal repte actual per a la sostenibilitat de la nació catalana, la integració de la nova allau immigratòria, les receptes “progressistes” a l’ús que plantegen els partits d’esquerres, centrades més en els drets dels nouvinguts que no pas en els deures, no serveixen, perquè si prèviament no garantim l’assumpció de deures com ara conèixer i respectar la cultura del país difícilment podrem mantenir la idea, clau per al catalanisme, de formar un sol poble.
Durant la campanya els diferents partits ja tindran oportunitat d’exposar les seves propostes programàtiques concretes, CiU es presenta amb l’aval de 23 anys d’eficàcia al govern i de lideratge del país, amb un equip de gent renovat, patriòtic i que creu en la força de la societat. La carta de presentació del tripartit és el fracàs de l’experiment del Tinell, i el senyor Montilla, que a més d’haver fracassat com a ministre a Madrid ( trasllat CNMT, OPA Gas Natural, interconnexió elèctrica, etc), va ser el principal boicotejador de l’estatut que va sortir del Parlament el dia 30 de setembre de 2005.
En una Diada nacional la reflexió política ha d’anar més enllà de la simple confrontació partidista, i pensem que a més de la contraposició de programes de govern i de capacitats de gestió les properes eleccions s’han de veure també des de la perspectiva de la confrontació entre un projecte de construcció nacional de Catalunya (CiU) i un projecte que ens aboca a una progressiva despersonalització com a poble.( PSC-PSOE amb la col·laboració sovint ingènua dels seus socis.). Pensem-hi i actuem.
VISCA CATALUNYA!!!
Comentaris