"Coros y danzas" a Gavà

Avui en Barbeta torna a insistir en la identitat de discurs i d'oferta política entre CiU i el PSC. Com ja dèiem pot haver-hi moltes coincidències en els grans discursos, però en el dia a dia i en la visió de futur de la construcció nacional les diferències són profundes. L'eina més potent de catalanització que tenim és la CCRTV, sota el mandat socialista s'ha espanyolitzat i ha perdut l'ambició de ser el principal referent informatiu del país. És pràctica habitual la contractació de personal per als serveis públics que no reuneix el requisits de coneixement del català necessaris, fins i tot mestres sense el nivell C de català!!!. L'ajuntament de BCN convida una mindungui espanyola per pronunciar el pregó de la Mercè. I ara, un any més, el PSC-PSOE del Baix Llobregat celebra la seva Festa anual, la Festa de la Rosa en diuen, amb "Jotas Aragonesas"( els Països Catalans també tenim les nostres jotes)i "Sevillanas". Ignorant la cultura pròpia del país i substituint-la per una exhibició més pròpia de la Sección Femenina de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Al capdavall el continuador més eficaç de la tasca colonitzadora i de minorització de la catalanitat empresa per la dictadura franquista ha estat el PSC-PSOE, que ha estat capaç de donar-se una imatge i un discurs teòricament catalanistes al mateix temps que als seus feus electorals de l'Àrea Metropolitana i en determinades capitals de comarca ha consolidat uns sectors procedents de la immigració espanyola impermeables a la catalanitat. A Barcelona sota els paraigües del mestissatge, de la multiculturalitat i del cosmopolistisme s'ha seguit una política de marginalització de la cultura pròpia de Catalunya, a la ciutat que n'hauria de ser el màxim exponent i aparador. Se'm dirà que tenim gegants, cap-grossos, diables i castellers, però jo em refereixo a d'altres expressions culturals menys folclòriques i menys delimitades en un temps i uns espais concrets de la Festa Major, com ara la música cantada en català, la difusió dels nostres valors literaris, etc. I podem seguir encara amb altres exemples: la voluntat de portar els escriptors que escriuen en català i els que ho fan en castellà en igualtat de condicions a la Fira de Frankfurt, quan de fet aquí a casa nostra qui pateix inferioritat de condicions són els escriptors en llengua catalana, amb un mercat més reduït i la marginació que pateixen per part dels grans mitjans de comunicació. Podríem seguir i seguir, el cas és que el PSC-PSOE, que s'omple la boca amb els drets dels gais, transsexuals i lesbianes, i de tot quisqui, no creu que els catalans tinguem dret a viure en català a Catalunya, ni a disposar dels nostres propis referents culturals, informatius i de pensament. La seva és una Catalunya de catalanitat diluïda en el mar espanyol i hispanoparlant, i radicalment provinciana.