Austeritat elitista, luxe popular?

Aquest agost, de camí cap a Suïssa, em vaig aturar unes hores a Lió, la tercera ciutat francesa, després de París i Marsella, i la gran ciutat més burgesa que conec del país veí. Si més no aquesta és la impressió que me'n vaig endur després de passejar-m'hi una bona estona a peu i en cotxe. Un esperit burgès que es desprèn de l'austera elegància del edificis i de la gent del carrer, dels carrers i de les places, de l'ordre i la netedat del barri antic, de la contemplació del riu-el Roine del qual potser un dia en beure'm les aigües- sota una pluja lleugera suau, fins i tot el detall de moltes dones, especialment joves, amb uns vestits negres que recorden la indumentària tradicional del país. Una vegada més la impressió d'equilibri entre tradició i modernitat, entre identitat i cosmopolitisme. Tan sols és un impressió d'unes hores, i com a tota ciutat gran, hi ha de tot, però el record que en tinc, fins que hi torni i me n'endugui una altra visió, és aquest. A Lió mateix vaig estar llegint la revista Marianne, dedicada en aquell número a analitzar la forma de vestir, les aficions i l'estil personal d'en Sarkozy, un president "superstar" que ocupa les portades de la premsa política i de la premsa del cor. En Sarkozy representa un trencament amb l'estil dels seus antecessors que almenys de cara al públic intentaven oferir aquella imatge d'elegància austera de què abans parlava. L'amic Nicolas, però, es complau a exhibir els seus rellotges Bretling i Rolex, vesteix primeres marques, utilitza ulleres de sol Rayban i no dubta a l'hora d'acceptar invitacions per passar les seves vacances en iots d'amics milionaris, o bé- sacrilegi!- en una mansió de Nova Anglaterra, als EUA, a prop mateix de la família Bush. A en Sarko li agrada el luxe i no se n'avergonyeix ni ho dissimula. L'ostentació, amb aires de nou-ric, podria allunyar-lo de la ciutadania, però, reflexiona un periodista, ¿no és precisament aquest tipus de luxe, fet de iots, rellotges i roba de marca, el mateix luxe a què aspira el francès mitjà?, ¿no és precisament a consumir productes de luxe, des de pantalles de plasma fins a cotxes de gran cilindrada, passant per mòbils de disseny, americanes d'Armani i vacances exòtiques, al que destinen els seus diners els francesos que guanyen alguns euros per damunt de la mitjana? . En definitva, es trobaria més a prop del gust de la majoria l'estil Sarkozy que no pas l'austeritat protestant d'un Jospin, l'elegància burgesa tradicional d'un Chirac o la supèrbia d'un Mitterrand i d'un Giscard, façanes sota les quals sovint s'amaguen homes d'una vida privada força desordenada, que contrasta amb la seva imatge de màxima dignitat.