Nacionalisme

Aquest mes d'agost vaig llegir l'assaig del gran Joan F. Mira "Crítica de la nació pura", que m'ha interessat especialment en la mesura com descriu sintèticament la formació de les diferents ètnies europees, els mecanismes pels quals les diferents poblacions del continent, i de les illes, han evolucionat cap al que avui coneixem com a nacions. Em sembla molt explicatiu el paràgraf que reprodueixo a continuació:

"La unitat de civilització europea es va construir -amb la base del cristianisme i de l'herència clàssica i l'organització global que conserva l'Església- a través de la xarxa de relacions homogeneïtzadores que construirà, sobretot a partir dels segles X i XI , l'aristocràcia i més tard la "gent de ciutat". LA divisió dels pobles europeus - ètnies que mes endavant esdevindran o no esdevindran nacions - parteix d'abans: del moviment-barreja-estabilitizació de poblacions dins i fora dels antics límits de l'Imperi Romà, i dels segles d'aïllament d'aquestes poblacions en societats quasi íntegrament rurals. Tots som europeus, gràcies a l'Església, als aristòcrates i als burgesos. Tots som polonesos, escocesos, castellans, anglesos, catalans, ...(fins i tot francesos o alemanys), perquè fa mil anys una gent rústica i mig selvàtica ja eren més o menys això, és a dir, ja ho començaven a fer a ser a la seua manera: ja compartien entre ells coses -maneres de fer i de parlar, per exemple- que no compartien amb els altres pobles" .

Aquest paràgraf em sembla magistral perquè, amb quatre ratlles, ens explica l'origen de la identitat comuna europea i de les diferents identitats nacionals. Des de diferents fronts ideològics, des de les versions més radicals del liberalisme, del marxisme o de l'anarquisme, s'ha intentat desvirtuar la importància de les identitats nacionals, posant per davant i conraposant-la a la identitat individual o a la identitat de classe. El feixisme, el nazisme i en general els totalitarismes, inclosos els comunistes, han utititzat el nacionalisme com a força mobilitzadora per construir noves realitats polítiques, per assolir objectius que no eren pròpiament nacionalistes, sinó d'establiment d'un poder omnímode per al partit o per al líder. Avui mateix, a Cuba, la dictadura castrista infla els seus discursos de retòrica patriòtica per donar sentit a la misèria a què condemna la població.

Això, afegit a les moltes guerres i enfrontaments violents deguts a la lluita entre nacions, ha desprestigiat fortament el nacionalisme, i és un lloc comú repetir allò que tant de bo no hi hagués nacions, com canta John Lennon i tants altres ídols del pop addictes a les drogues. El cas és que les nacions existeixen, i cadascuna és dipositària d'un patrimoni cultural únic que alhora pertany a tota la humanitat, i cada vegada que una nació desapareix és la humanitat sencera que perd una part de sí mateixa. Per tant defensar Catalunya, la nació catalana, és defensar un bé de la humanitat. Si mai, per assimiliació, esdevinguessim una simple regió espanyola, Europa perdria un llegat mil·lenari que mai més no podria recuperar en tota la seva extensió. Ser patriota català també és un servei a la humanitat. En canvi no fa cap servei a la humanitat, sinó tot el contrari, un nacionalista espanyol assimilacionista que pretengui l'annexió de territoris on secularment s'han desenvolupat altres nacions, com Euskadi, Catalunya i Galícia.