Espanyes

Quan es parla de les dues Espanyes sovint es fa referència a l'enfrontament atàvic i sagnant entre la dreta i l'esquerra espanyoles, tan ben sintetitzat en el famós poema d'Antonio Machado que si fa no fa diu allò de:"españolito que vienes al mundo, una de las Españas te ha de helar la sangre". Però hi ha unes altres dues Espanyes: l'Espanya concepte nacional i l'Espanya concepte històric i geogràfic. En aquest darrer sentit estem parlant del conjunt de la península ibèrica, denominada Hispània pels romans, nom del qual deriva la paraula "Espanya". El concepte romà d'Hispània, bàsicament geogràfic, va deixar una forta empremta, que es traduia en època medieval en les apel·lacions que hi feien els diferents reis peninsulars, i que per exemple es fa evident en el nom que rep el territori de la futura Catalunya a l'Imperi Carolingi, Marca Hispànica. En aquest sentit principalment geogràfic, és evident que el Principat de Catalunya és Espanya, com ho és també Portugal, però no seria el cas de les Illes Balears. L'altra concepte d'Espanya, l'Espanya nació, no és altra cosa que Castella ampliada, el fruit de l'hegemonia castellana sobre la major part de la península i la conseqüent apropiació del nom. Una nació formada pels territoris de l'antic regne i les seves successives conquestes i annexions medievals, així com per països que, com l'Aragó, han estat assimilats. Sens dubte és una gran nació europea, que a més va liderar la conquesta de bona part del continent americà i hi va imposar la seva llengua i molts dels seus valors culturals, com ara el catolicisme. L'antic Regne de Castella és l'embrió de l'actual Regne d'Espanya, tant és així que amb el Decret de Nova Planta es va sotmetre Catalunya a les institucions castellanes. Des d'aleshores la identificació entre nació castellana (història, cultura, tradicions, etc) i nació espanyola ha estat absoluta, amb petites concessions al reconeixement d'un diversitat, experimentada com un fenomen anòmal. Avui no té gaire sentit reivindicar el sentit primigeni de la paraula Espanya, les connotacions nacionals que ha adquirit durant els darrers segles fan molt difícil deslligar-la d'aquesta identificació amb Castella, i és des d'aquest punt de vista que els catalans no som espanyols, com tampoc no ho són els portuguesos. Això no vol dir que molts catalans, a causa del seu origen familiar, no es puguin sentir espanyols, però en tot cas aquesta espanyolitat no deriva de la seva condició de catalans sinó del llegat cultural que han rebut de la seva família. Encara que d'entrada sobti, hom es pot sentir culturalment espanyol, o francès, o alemany o amazig, però alhora, en tant que ciutadà de Catalunya que ha fet seu aquest país, i que per tant també n'ha assumit amb major o menor intensitat la identitat pròpia, ser nacionalista català. És una combinació identitària i política complexa però que cada vegada pot esdevenir més habitual. En canvi, en el moment present, no es pot ser nacionalista espanyol i nacionalista català al mateix temps. Al capdavall la realitat encara és molt més complexa i presenta moltes més variants d'adscripció nacional i identitària.