Casa nostra?

M'agrada Itàlia, hi tinc debilitat, és un indret on et sents a l'estranger i al mateix temps a casa, ja sigui per l'aparent semblança de l'idioma, per segons quins paisatges o per uns costums diferents i alhora estranyament propers. A l'Itàlia del Nord, que és la que més conec, tinc la impressió de trobar-me en una versió extremada de Catalunya, tenen les nostres característiques, però més pronunciades, a vegades fregant la caricatura.  Són més bruts i més guapos, més cridaners i més elegants, més rics i més senzills, més oberts i més creguts, més simpàtics i més tramposos, més nòrdics i més apassionats. Parlo de percepcions, de subjectivitat, el reconeixement d'una diferència a partir d'una essència compartida, un aire de família que, sense anar més lluny, no és tan fort a França. Hi ha molts indrets de la Provença que m'evoquen els paisatges d'una Catalunya atàvica i impossible des dels grans creixements demogràfics i urbanístics dels darrers cinquanta anys, un genuïna terra mediterrània, la gent, en canvi, és una altra cosa, la distància és més gran. M'entusiasma viatjar per Europa en cotxe, i sempre miro d'atansar-me a la Padània, on tot d'una, sortint de França, d'Àustria, Suïssa o Eslovènia, et sents en terra pròpia. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"I want to break free" (guia pràctica per fer un nou país)

Impressions de Turquia

El món no ens mira amb bons ulls