Casa nostra?

M'agrada Itàlia, hi tinc debilitat, és un indret on et sents a l'estranger i al mateix temps a casa, ja sigui per l'aparent semblança de l'idioma, per segons quins paisatges o per uns costums diferents i alhora estranyament propers. A l'Itàlia del Nord, que és la que més conec, tinc la impressió de trobar-me en una versió extremada de Catalunya, tenen les nostres característiques, però més pronunciades, a vegades fregant la caricatura.  Són més bruts i més guapos, més cridaners i més elegants, més rics i més senzills, més oberts i més creguts, més simpàtics i més tramposos, més nòrdics i més apassionats. Parlo de percepcions, de subjectivitat, el reconeixement d'una diferència a partir d'una essència compartida, un aire de família que, sense anar més lluny, no és tan fort a França. Hi ha molts indrets de la Provença que m'evoquen els paisatges d'una Catalunya atàvica i impossible des dels grans creixements demogràfics i urbanístics dels darrers cinquanta anys, un genuïna terra mediterrània, la gent, en canvi, és una altra cosa, la distància és més gran. M'entusiasma viatjar per Europa en cotxe, i sempre miro d'atansar-me a la Padània, on tot d'una, sortint de França, d'Àustria, Suïssa o Eslovènia, et sents en terra pròpia.