La conspiració

Segons el govern municipal de Barcelona la publicitat negativa que ha fet la premsa internacional de l'arribada del vaixell de l'aigua és deguda a una campanya, a una conspiració?, impulsada per les ciutats competidores per erosionar la imatge de la capital com a destinació turística. Ignoro si existeix aital conxorxa o contuberni, però la responsabilitat pel fet que imatges com la del transport d'aigua per via marítima siguin possibles és dels dirigents polítics catalans, que han preferit mirar cap a un altre cantó per no haver d'afrontar decisions polèmiques, com la interconnexió de conques, que sense ser una solució definitiva al problema ens hauria estalviat aquest espectacle vergonyós i que ara dóna ales als nostres suposats adversaris per denigrar-nos. Malgrat tot Barcelona encara resulta tremendament atractiva per als viatgers d'arreu, però em fa l'efecte que els principals motius d'aquesta atracció no rauen en la modernitat, l'avantguardisme i l'oferta cultural de la ciutat, sinó en una barreja de bon clima, vols barats i exotisme de ciutat vella i portuària, amanit amb una mica de Gaudí, Picasso i Miró.  Aquesta és la imatge que promou el mateix ajuntament, i la que encara més exagerada ofereixen determinades pel·lícules i documentals de producció nacional i estrangera que mostren Barcelona al món. Les imatges que he pogut veure al YouTube de la celebèrrima "Vicky Cristina Barcelona", m'han tornat ha fer pensar en aquesta visió persistent de  la ciutat com un entramat de carrers estrets, humits, ombrívols i bruts, on els turistes es relaxen escoltant flamenc, i es deixen seduir per la passió meridional dels indígenes,que en aquest cas es fa contrastar amb entorns d'alta burgesia i mansions de Pedralbes.  A curt termini, per al turisme de patacada,  ja ens va bé que ens vegin com la ciutat "exòtica" i "espanyola" que deia avui en Woody a Cannes, però per al prestigi de Barcelona i del país no és la millor carta de presentació. Em respondran que la nostra capital és de les més valorades pels homes de negocis, i potser sí que molts executius suspiren per instal·lar-s'hi, però quan prenen la decisió de situar les seves seus corporatives en passen de llarg. Tal vegada, quan contemplen el Tàmesi des del seu despatx en un dia plujós, o el Sena en un dia emboirat, o el Llac de Zuric en un dia de tempesta (escenaris que personalment em semblen esplèndids), els ve al cap, per un moment, la lluminosa ciutat mediterrània que van visitar fa dos estius i pensen: "que bé que hi estaria ara, passejant-hi amb xancletes i pantalons curts, si no fos que m'hi tornarien a prendre la cartera".