La conquesta castellana de Mallorca

Una de les paradoxes més bèsties del postfranquisme és que ha estat durant aquest període, i no pas durant la dictadura, quan més ha avançat la castellanització dels Països Catalans, que viu un nou episodi amb la victòria del PP de José Ramón Bauzà a les Illes i la revàlida de Francisco Camps al País Valencià, amb programes que fan bandera de l'arraconament del català com a llengua de segona, subordinada a la llengua pròpia de l'antic Regne de Castella. La situació política al Principat és molt diferent, però tot i així, és ara, per primera vegada des de la Reconquesta, que la llengua catalana ha esdevingut minoritària a Catalunya . L'any 1975  el català era l'idioma d'ús habitual entre la majoria d'habitants dels territoris situats de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, amb l'excepció de la Catalunya Nord, on la francesització estava més avançada. Avui, malgrat la democràcia i les autonomies, la situació lingüística s'ha invertit. Curiosament, mai des del S. XVIII la llengua catalana no havia estat present en tants àmbits formals i en l'ensenyament, però això no ha estat suficient per contrarestar l'avanç imparable del castellà, impulsat per la seva força demogràfica, el seu caràcter de llengua oficial de l'estat i el seu predomini absolut en la cultura de masses que, en una societat cada dia més urbana, ha ocupat els espais que en el passat corresponien a la cultura popular tradicional, on predominava el català, en les seves diferents variants dialectals. S'acumulen les males notícies, a Mallorca volen tancar un televisió en català, al País Valencià les escoles públiques que tenen la llengua pròpia com a vehicular, i a Elx arriben a l'extrem de canviar el nom dels equipaments municipals perquè estan en català, talment com si les tropes franquistes acabessin de prendre la ciutat. I de tot plegat el que més sobta és que són molts catalanoparlants de les Illes i del País Valencià els qui avalen amb el seu vot les polítiques de genocidi cultural del Partit Popular, demostrant un absolut menyspreu envers la seva pròpia identitat. Que això passi a València ja hi estem acostumats,  però ara a les Illes estan arribant als mateixos nivells, fins al punt que el partit que hi ha guanyat les eleccions es va permetre el luxe de fer el seu míting central íntegrament en castellà, davant d'un públic on com a mínim el 50% dels assistents eren autòctons de les Illes, que aplaudien aferrissadament els profetes de l'anorreament de la llengua de Ramon Llull. Fa quaranta anys els valencians i els mallorquins eren tant o més espanyolistes que ara, però almenys mantenien la llengua, encara que fos tan sols en l'àmbit privat i per simple inèrcia. Ara, quan tenen més mitjans per afirmar la seva identitat política i cultural,  semblen més decidits que mai a fer tot el necessari per esdevenir espanyols  homologables, en un procés que culmina la conquesta castellana de la major part del  litoral mediterrani de la península i de les Illes.