Mossegar-se la llengua

El castellà és una realitat tan potent a Catalunya que les elucubracions sobre el seu estatus en una futura Catalunya independent resulten ridícules. En un estat català el gran repte seguirà sent dotar la llengua del país de l'estatus que li correspon i expandir-ne l'ús social fent-ne la llengua comuna de tots els catalans, amb independència de quina sigui la seva llengua materna o familiar. Últimament n'hi ha uns quants que pretenen haver descobert la pedra filosofal de l'independentisme assenyalant que la via per assolir una autèntica majoria social per a l'estat propi passa per abraçar el castellà. No sé exactament en què es tradueix això d'abraçar el castellà, però d'entrada em sembla una proposta inútil i contraproduent. Inútil perquè no són aquests gestos els que transformen les consciències, no perquè l'independentisme esdevingui bilingüe assolirà grans conversions entre la ciutadania castellanoparlant.I contraproduent, perquè assumir un model bilingüista equival a equiparar la llengua pròpia del país amb la llengua importada, que resulta que disposa d'uns mitjans molt superiors i representa una autèntica amenaça per a la supervivència de la primera, que necessita de polítiques de discriminació positiva per garantir, no tan sols la seva supervivència sinó també el seu paper com a  llengua central a Catalunya.   El castellà és molt fort i seguirà sent-ho, tant si som indepedents com si no. Amb o sense independència, a Catalunya seguirà havent-hi una oferta cultural, televisiva i mediàtica superior en castellà, simplement perquè al nostre país hi ha un gran mercat per aquesta llengua, que s'afegeix a l'immens mercat espanyol i llatinoamericà, al costat del qual el mercat de la llengua catalana té mesures liliputenques. Vist així, no té ni cap ni peus parlar de garanties per al castellà. Sigui quina sigui la política lingüística del futur estat català, tenint en compte la realitat social del nostre país, l'impacte de les noves tecnologies i de la globalització, i l'existència del marc europeu, és impensable que els castellanoparlants i la resta de catalans puguin veure's privats de l'ús d'aquella llengua. El castellà no és cap llengua minoritària o en perill d'extinció que s'hagi de protegir, sinó un dels idiomes més expansius del planeta, que pot prescindir perfectament del suport públic per tenir assegurada la seva presència a Catalunya. El cas del català és del tot diferent, i equiparar les dues llengües només pot tenir com a efecte immediat afeblir encara més la pròpia de Catalunya.