A l'estat espanyol hi ha un nacionalisme hegemònic i dominant, que té al seu servei l'administració central, la constitució, les lleis, els mitjans de comunicació més poderosos, les grans empreses, la cultura de masses, un exèrcit d'intel·lectuals, el marc mental, el reconeixement internacional i tots la resta d'atributs propis de les nacions amb estat propi. Després hi ha uns pocs nacionalismes perifèrics, els uns importants però minoritaris, com el gallec, i els altres relativament majoritaris en una part del seu territori, com el basc i el català. Tanmateix, el nacionalisme basc és important però minoritari a
Navarra, i el nacionalisme polític català és gairebé insignificant a les Illes i al País Valencià, tot i que s'hi manté la flama de la cultura compartida, i hi existeixen formacions polítiques, que amb més o menys intensitat, hi defensen la pròpia identitat i el vincle amb la resta dels Països
Catalans, un concepte que el mateix Bloc Nacionalista Valencià tampoc no reivindica. En aquest escenari, el nacionalisme hegemònic, l'espanyol, fruit de l'apropiació que
Castella va fer del concepte d'Espanya, juga a amagar la seva vera naturalesa i a presentar-se com un "patriotisme constitucional", fill de la il·lustració, que té per emblema una constitució que per a ells és origen i fi de tots els drets i llibertats, que s'enfrontaria a una nacionalismes perifèrics, provincians, retardataris,
etnicistes i
negadors dels drets individuals. Així encara l'altre dia sentia com, el qui per a mi és un portaveu
mediàtic d'aquest espanyolisme transvestit entre nosaltres, el periodista
Víctor Amela, destacava que el fet que el nou
lehendakari basc hagués promès el càrrec sense referències a Déu era una victòria de la Il·lustració, imagino que com oposada a l'obscurantisme nacionalista basc. Resulta que a Euskadi es forma un govern de front nacional espanyol i el senyor Amela tan sols hi viu l'arribada del laïcisme al País Basc. De fet, va ser aquesta anècdota allò que van destacar molts altres mitjans, en el que és una maniobra fruit de la ignorància i de la manipulació. L'apel·lació a Déu que feien els
lehendakaris nacionalistes responia al respecte a una tradició històrica, no pas a una ideologia integrista, que difícilment trobaran entre els militants del PNB actual, un partit que en molts aspectes se situa més aviat a l'esquerra de l'espectre polític. Si busquen integristes catòlics no cal que vagin gaire lluny, la nova presidenta del Parlament basc, del PP i votada pel PSOE i la
UPyD, n'és una. El PNB és un partit que venera la seva història i la seva tradició, amb independència del seu idear actual, una història que, amb tots els defectes que hi puguem trobar, és la història de la presa de consciència dels bascos com a nació europea, de la renúncia al provincianisme i a la submissió a
Castella. Tornant al fil de l'argument, l'espanyolisme recautxutat es vol presentar com una cosa nova, que fa tabula rasa del passat i sorgeix, verge i pura, de la transició espanyola. Tot i així, la lluita caïnita entre la dreta i l'esquerra espanyoles encara dura, però quan es tracta dels altres nacionalismes, els costa cada vegada menys d'abandonar una estona la seva baralla multisecular, per repartir llenya conjuntament. Un moment màgic per a aquest nou espanyolisme seria la superació del cop d'estat del 23-F, que va consolidar el nou règim, a partir d'una reunió entre les principals forces polítiques estatals amb el rei, va aturar els peus a les autonomies emergents a Catalunya i Euskadi. Per això no és estrany que el mateix Amela es desfaci en elogis desmesurats envers el nou llibre de
Javier Cercas, que narra justament els fets d'aquell dia de 1981. Estic convençut que és un bon llibre, però sobretot és una peça més en la construcció de l'imaginari mític de l'actual règim constitucional espanyol, alliberat de les vergonyes retrògrades dels darrers segles. Justament en una d'aquestes tertúlies radiofòniques l'inefable Amela cantava les excel·lències de llibre d'en
Cercas, al mateix temps que exhibia un cert
menyspreu cap al llibre de Patrícia
Gabancho, "Crònica de la independència", perquè a ell, deia, no li agrada la ciència-ficció. Per cert en
Cercas, que és professor a Girona i parla un català excel·lent, es pot erigir en un dels grans intel·lectuals d'aquest nou espanyolisme, al
capdavall "
Soldados de
Salamina" ja és una obra que, a ritme de "
Suspiros de
España", humanitza els dos bàndols i reivindica la superació d'aquell vell enfrontament.
A l'estat espanyol hi ha un nacionalisme hegemònic i dominant, que té al seu servei l'administració central, la constitució, les lleis, els mitjans de comunicació més poderosos, les grans empreses, la cultura de masses, un exèrcit d'intel·lectuals, el marc mental, el reconeixement internacional i tots la resta d'atributs propis de les nacions amb estat propi. Després hi ha uns pocs nacionalismes perifèrics, els uns importants però minoritaris, com el gallec, i els altres relativament majoritaris en una part del seu territori, com el basc i el català. Tanmateix, el nacionalisme basc és important però minoritari a Navarra, i el nacionalisme polític català és gairebé insignificant a les Illes i al País Valencià, tot i que s'hi manté la flama de la cultura compartida, i hi existeixen formacions polítiques, que amb més o menys intensitat, hi defensen la pròpia identitat i el vincle amb la resta dels Països Catalans, un concepte que el mateix Bloc Nacionalista Valencià tampoc no reivindica. En aquest escenari, el nacionalisme hegemònic, l'espanyol, fruit de l'apropiació que Castella va fer del concepte d'Espanya, juga a amagar la seva vera naturalesa i a presentar-se com un "patriotisme constitucional", fill de la il·lustració, que té per emblema una constitució que per a ells és origen i fi de tots els drets i llibertats, que s'enfrontaria a una nacionalismes perifèrics, provincians, retardataris, etnicistes i negadors dels drets individuals. Així encara l'altre dia sentia com, el qui per a mi és un portaveu mediàtic d'aquest espanyolisme transvestit entre nosaltres, el periodista Víctor Amela, destacava que el fet que el nou lehendakari basc hagués promès el càrrec sense referències a Déu era una victòria de la Il·lustració, imagino que com oposada a l'obscurantisme nacionalista basc. Resulta que a Euskadi es forma un govern de front nacional espanyol i el senyor Amela tan sols hi viu l'arribada del laïcisme al País Basc. De fet, va ser aquesta anècdota allò que van destacar molts altres mitjans, en el que és una maniobra fruit de la ignorància i de la manipulació. L'apel·lació a Déu que feien els lehendakaris nacionalistes responia al respecte a una tradició històrica, no pas a una ideologia integrista, que difícilment trobaran entre els militants del PNB actual, un partit que en molts aspectes se situa més aviat a l'esquerra de l'espectre polític. Si busquen integristes catòlics no cal que vagin gaire lluny, la nova presidenta del Parlament basc, del PP i votada pel PSOE i la UPyD, n'és una. El PNB és un partit que venera la seva història i la seva tradició, amb independència del seu idear actual, una història que, amb tots els defectes que hi puguem trobar, és la història de la presa de consciència dels bascos com a nació europea, de la renúncia al provincianisme i a la submissió a Castella. Tornant al fil de l'argument, l'espanyolisme recautxutat es vol presentar com una cosa nova, que fa tabula rasa del passat i sorgeix, verge i pura, de la transició espanyola. Tot i així, la lluita caïnita entre la dreta i l'esquerra espanyoles encara dura, però quan es tracta dels altres nacionalismes, els costa cada vegada menys d'abandonar una estona la seva baralla multisecular, per repartir llenya conjuntament. Un moment màgic per a aquest nou espanyolisme seria la superació del cop d'estat del 23-F, que va consolidar el nou règim, a partir d'una reunió entre les principals forces polítiques estatals amb el rei, va aturar els peus a les autonomies emergents a Catalunya i Euskadi. Per això no és estrany que el mateix Amela es desfaci en elogis desmesurats envers el nou llibre de Javier Cercas, que narra justament els fets d'aquell dia de 1981. Estic convençut que és un bon llibre, però sobretot és una peça més en la construcció de l'imaginari mític de l'actual règim constitucional espanyol, alliberat de les vergonyes retrògrades dels darrers segles. Justament en una d'aquestes tertúlies radiofòniques l'inefable Amela cantava les excel·lències de llibre d'en Cercas, al mateix temps que exhibia un cert menyspreu cap al llibre de Patrícia Gabancho, "Crònica de la independència", perquè a ell, deia, no li agrada la ciència-ficció. Per cert en Cercas, que és professor a Girona i parla un català excel·lent, es pot erigir en un dels grans intel·lectuals d'aquest nou espanyolisme, al capdavall "Soldados de Salamina" ja és una obra que, a ritme de "Suspiros de España", humanitza els dos bàndols i reivindica la superació d'aquell vell enfrontament.
Comentaris