Respostes de perdedors

Enfront la nova ofensiva espanyolista del "Manifiesto" aquell de la "lengua común", sento massa respostes que es limiten a afirmar que no, que el castellà no està discriminat a Catalunya. Sembla mentida que perdem el temps explicant-nos davant els qui desitgen el nostre extermini lingüístic. La crua realitat és que al nostre país l'única llengua discriminada és la pròpia, des del punt i l'hora que és del tot possible viure tan sols en castellà i és impossible fer-ho només en català. La primera prova la tenim amb aquest senyor que fa de president, que fins que no ha arribat a aquest càrrec no ha sentit cap pressió per parlar un català correcte i suficient. Però constatada la realitat, el que és lamentable és que sigui així. És a dir, quan alguns dels qui teòricament defensen la posició catalana s'esgargamellen afirmant la nostra meravellosa convivència lingüística, el que estan fent, enlloc de combatre la ideologia de fons del "manifiesto", és qüestionar la descripció que fa de la realitat, com si, en el cas que a Catalunya el castellà realment perdés posicions, ens haguéssim de preocupar. A mi el que em preocupa és que l'espai que el castellà ocupa al nostra país va en detriment del nostre idioma i també d'un coneixement més ampli de l'autèntica llengua franca universal, l'ànglès. Els països que en bona mesura haurien de ser els nostres models, Suècia, Noruega, Dinamarca, Flandes, Holanda, tenen les seves pròpies llengües, de poc abast demogràfic, i al mateix temps gairebé tothom és capaç de comunicar-se en anglès. A Catalunya, en canvi, a l'hora de la veritat, prop de la meitat de la població és incapaç d'expressar-se en català, i encara molts menys són capaços de fer-ho en anglès. La correcció d'aquestes greus mancances hauria de ser l'objectiu de la política lingüística, i no fer cas als veïns de l'oest que ens volen provincians i assimilats.