Elogis desmesurats

Des de l'àmbit catalanista, començant pel president Pujol, s'ha aixecat un cor de veus que elogien la fermesa amb què el president Montilla i el conseller Castells defensen un nou finançament per a Catalunya. És possible que en Jordi Pujol, amb les seves declaracions, pretengui pressionar patriòticament el Govern de Catalunya i el PSC perquè no afluixin, perquè l'elogi d'avui es pot convertir en una crítica despietada  si al final els socialistes catalans cedeixen davant el PSOE. Ara bé, si fem una anàlisi objectiva, des d'una perspectiva nacionalista, el que fan en Montilla i en Castells no difereix gaire d'allò que faria qualsevol govern autonòmic que s'estigués jugant els quartos amb el govern central. El president Montilla no està actuant com a president d'una nació sinó com a cap de l'executiu autonòmic, i com és lògic, defensa els interessos de la seva autonomia, però no hi ha en la seva argumentació, ni en els seus gestos, ni en la seva acció res que el distingeixi del que faria qualsevol altre en la seva posició. El test definitiu no es produirà si no s'arriba a una situació en què el PSC es desmarqui del PSOE a les Corts de Madrid. El que passa és que partim d'una estranya visió de la realitat que ens fa pensar que si un senyor socialista nat a Còrdova defensa els interessos de Catalunya això és admirable, passant per alt que aquest senyor, a part que fa una pila d'anys que viu entre nosaltres, és el president de Catalunya, i cobra justament per defensar-ne els interessos. De la mateixa manera que ens traiem el barret quan un conseller socialista com en Castells afirma que el govern central ha de complir la llei, ves per on, quan resulta que és el responsable de la hisenda catalana, i per tant el qui pateix en pròpia pell la insuficiència de recursos de la Generalitat. Està bé que de la necessitat en fem virtut, però sovint en fem un gra massa, ara toca reforçar la unitat i no fer-nos la traveta entre nosaltres, però tampoc no podem pecar d'ingenus. Plantar cara a Madrid demana arribar fins al final i no limitar-se a fer declaracions lleugerament pujades de to, que queden en no-res comparades amb les ximpleries que esputen alguns representants de les comunitats subsidiades. I parlant de ximpleries, en aquest s'ha vist novament el baixíssim nivell de l'anomenat sector senior d'ICV, encapçalat per en Saura,que ja havíem constatat en anteriors actuacions seves o bé en la gestió de la sequera per en Francesc Baltasar.