Tot avança segons era previsible

Dimecres el Parlament de Catalunya va aprovar la Declaració de Sobirania, l'afirmació del dret a l'autodeterminació del poble català sobre la qual es fonamentarà la convocatòria de la consulta que s'ha de celebrar l'any de 2014. És una nova fita del full de ruta cap a la independència, que com totes les seves fites té un indubtable valor històric. Un gran dia doncs, que alguns volen enterbolir remarcant el vot negatiu dels 15 diputats oficialistes del PSC-PSOE, l'actitud dubitativa de la CUP o les diferències entre Convergència i Unió. No podem deixar que els arbres ens amaguin el bosc i la realitat és que hem assolit un primer objectiu, la confirmació efectiva d'una majoria operativa d'almenys 85 diputats a favor del dret a decidir, la traducció pràctica dels resultats del 25-N. Que el PSC hi estaria en contra es podia donar per descomptat, no tan sols perquè el "sector catalanista" hagi estat vençut i desarmat dins del partit, sinó perquè aquesta ha estat la trajectòria del PSC, almenys des de la seva fusió amb la federació catalana del PSOE, amb un única excepció, el vot favorable a l'Estatut de 25 de setembre de 2005, un vot que responia molt més a una decisió unipersonal del president Maragall que no pas a una evolució del pensament del conjunt dels socialistes catalans cap al sobiranisme. El PSC ha mantingut una lleialtat de pedra picada dins del Grup Parlamentari del PSOE i durant molts anys ha tingut com un dels seus objectius derrotar el nacionalisme català, contraposant-lo amb un catalanisme descafeïnat mancat de tota ambició, també perquè la majoria dels seus votants no els en demanava més. En realitat, hores d'ara i sobre el paper, el programa electoral del PSC és nacionalment més radical que el del PSC de Raimon Obiols, per la simple raó que l'eix del catalanisme s'ha desplaçat cap al sobiranisme, i volent i dolent els socialistes també han hagut de moure fitxa, fins al punt de defensar el dret a decidir durant la campanya electoral, això sí,  entès com un dret subordinat a la voluntat de l'estat. L'autèntica sorpresa hauria estat que el PSC votés a favor d'una declaració de sobirania que proclama el dret a decidir del poble català sense acceptar els límits imposats per l'ordenament espanyol. De la mateixa manera l'actitud de la CUP era previsible, el seu independentisme esotèric no es fixa tant en la consecució d'un estat propi per a Catalunya com en una ruptura radical amb el sistema per fer foc nou i construir una nova societat que ni ells no saben ben bé com hauria de ser.  Tot allò que es queda a mig camí de la seva utopia els resulta incòmode i difícil de metabolitzar. Finalment el vot negatiu de PP i C's ja estava més que descomptat. El camí que s'ha fet durant els darrers mesos és enorme,  una votació com la d'avui era impensable ara fa un any, i l'entesa entre CiU i ERC s'està revelant com l'arma de destrucció massiva amb què compta el país per encarar el procés, si bé n'hi ha molts d'interessats a fer creure just el contrari. A més l'ona expansiva de l'explosió sobiranista ha situat ICV-EUiA sòlidament en el bàndol defensor de l'autodeterminació i està creant grans fissures dins del PSC, fins al punt que dirigents de llarga trajectòria, que durant dècades, amb més o menys convenciment, han acceptat la submissió del partit al PSOE, avui estan plantant cara i defensant el dret dels catalans a triar el seu futur col·lectiu. El dia 25 de novembre vam salpar i el vaixell avança enmig de la tempesta, una tempesta que, amb diferents intensitats,  no ens abandonarà fins que no arribem a port. Hi ha alguns tripulants que es maregen, i tot i saber que no hi havia futur, enyoren les certeses del port d'origen, però val més que s'acostumin a la vida a l'alta mar, perquè n'hi ha per estona i no hi ha marxa enrere.