Quina és l'estratègia?

És remarcable el suport que ha rebut la intervenció armada internacional a Líbia, fins i tot els d'ICV hi han estat d'acord, recordant potser  el paper que van jugar els Verds alemanys a favor de la intervenció de l'OTAN a la guerra de Kosovo. Per sort, en la votació al Consell de Seguretat de la resolució 1973, Xina i Rússia, erigits en guardians  de la sobirania dels estats amb què no tenen frontera, es van abstenir,  com també ho va fer, incomprensiblement, Alemanya, un país que està assumint el lideratge de la Unió Europea en matèria econòmica, però que en aquest cas no ha estat a l'alçada de les circumstàncies i ha preferit mantenir-se en un segon pla, possiblement per càlculs electoralistes, en comptes d'assumir el paper capdavanter que li correspondria juntament amb França i el Regne Unit. D'altra banda, com ja vaig esmentar en l'anterior post, el suport inicial de la Lliga Àrab és un altre element crucial per a l'èxit de l'operació, malgrat el desmarcament posterior expressat pel seu secretari general, candidat a la presidència d'Egipte que és probable que fes les seves declaracions pensant més en la seva cursa electoral que no pas en manifestar la voluntat de la Lliga Àrab.

A diferència de casos anteriors d'atacs contra la població civil en què la comunitat internacional ha omès tota intervenció o ha actuat després d'anys de massacres, com va passar als Balcans, en el cas libi la reacció ha estat força ràpida, tot i que no immediata, i es pot parlar d'èxit polític i diplomàtic. Tanmateix, l'ambigüitat de la missió militar obre grans interrogants, perquè si bé l'objectiu és protegir la població civil per tots els mitjans necessaris, podria donar-se per complert amb un simple cessament de les activitats bèl·liques que configurés un estat libi governat per Gaddafi amb un seguit d'enclavaments controlats pels rebels, en una situació de conflicte congelat a l'espera del moment oportú per reiniciar les hostilitats. Un escenari que recorda massa l'Iraq de després de la primera guerra del Golf, que va esdevenir un maldecap permanent a causa de les violacions reiterades de la zona d'exclusió àeria que va dur a terme el règim de Saddam Hussein i que van ser respostes militarment pels EUA abans de la invasió de 2003.   Per evitar una situació d'estancament i pau precària semblaria més convenient que la intervenció internacional tingués com a objectiu la caiguda de Gaddafi i el canvi de règim, però aleshores ens podríem trobar amb un escenari com el de l'Iraq post-2003, és a dir, una  situació de caos i anarquia en què diferents tribus i faccions lluitarien per ocupar el buit de poder. Per evitar-ho, els aliats en la missió, paral·lelament a les accions militars, haurien d'estar preparant un pla per a l'eventualitat que Gaddafi deixi el poder o sigui eliminat, per tal que la fi del règim no suposi la fi de l'estat i es pugui restablir la pau i l'ordre a tot el país.  Hores d'ara l'estratègia no és clara, no sabem quin és l'objectiu concret, més enllà de l'exclusió aèria i d'evitar que les tropes del règim puguin conquerir els bastions rebels. Els EUA mantenen una destacada reluctància a implicar-s'hi  més a fons i una invasió amb forces terrestres sembla totalment descartada. Pot ser que l'operació no serveixi per construir una nova estabilitat sinó tan sols per evitar mals majors, però en aquest cas el seu èxit seria únicament parcial i reversible en el futur.