Hi ha un corrent historiogràfic que es dedica sistemàticament a posar al descobert els "mites" del nacionalisme i molt específicament del nacionalisme català. El dimarts vaig assistir a un seminari amb un dels representants més bel·ligerants d'aquest corrent, en Joan Lluís Marfany, professor, ja jubilat, de la Universitat de Liverpool. És un personatge que contraposa les seves troballes a les idees d'uns catalanistes i d'uns nacionalistes arquetípics i caricaturescos. La veritat és que amb bona part de la seva visió de la història de la llengua i del concepte de nació hi puc estar d'acord, si bé no al 100%, i en canvi difereixo radicalment de la valoració política que en fa. En Marfany reconeix obertament, i fins i tot sembla que li sap greu, que el català és una de les poques llengües europees que existeix com a tal com a mínim des del segle XIV, quan apareixen els primers testimonis escrits que evidencien la consciència lingüística dels seus parlants, i de la mateixa manera, reconeix l'existència d'un estat català fins a la desfeta de 1714. A partir d'aquí pot dir el que vulgui, però resulta evident que el catalanisme polític no es basa en una identitat inventada a finals del S. XIX, sinó que es legitima en una realitat nacional multisecular. Marfany, i d'altres com ell, oposa el seu relat pretesament objectiu al relat idealista del catalanisme romàntic, però justament gràcies al seu afany desimitificador acaba enfortint la fonamentació històrica del nacionalisme català. Durant segles els catalans hem tingut un estat i una llengua homogènia pròpies, atributs de què han estat mancades durant molt més temps nacions europees que avui gaudeixen d'un estat propi. Per què doncs lituans, eslovens, eslovacs, danesos i noruecs, per posar alguns exemples, són avui independents i nosaltres acceptem la nostra subjecció al jou espanyol?. En Marfany i d'altres com ell dirien que és igual, que les identitats són relatives i canviants, que no serveixen per a res i que ens hem de preocupar d'altres problemes- allò que interessa la gent?- però mira, jo també sóc gent i a mi em preocupa la nació catalana i projectar cap al futur el nostre llegat mil·lenari. És interessant obervar que bona part dels relativitzadors de la identitat nacional provenen del marxisme, que posava per damunt de tota altra consideració la identitat de classe social, i que ja sabem com ha acabat. La lluita de classes havia de ser el motor de la història, i en canvi avui són les identitats culturals, lingüístiques i religioses les que marquen bona part dels conflictes arreu del món, tant els que es disputen per vies pacífiquea com els que tenen una expressió violenta.
Hi ha un corrent historiogràfic que es dedica sistemàticament a posar al descobert els "mites" del nacionalisme i molt específicament del nacionalisme català. El dimarts vaig assistir a un seminari amb un dels representants més bel·ligerants d'aquest corrent, en Joan Lluís Marfany, professor, ja jubilat, de la Universitat de Liverpool. És un personatge que contraposa les seves troballes a les idees d'uns catalanistes i d'uns nacionalistes arquetípics i caricaturescos. La veritat és que amb bona part de la seva visió de la història de la llengua i del concepte de nació hi puc estar d'acord, si bé no al 100%, i en canvi difereixo radicalment de la valoració política que en fa. En Marfany reconeix obertament, i fins i tot sembla que li sap greu, que el català és una de les poques llengües europees que existeix com a tal com a mínim des del segle XIV, quan apareixen els primers testimonis escrits que evidencien la consciència lingüística dels seus parlants, i de la mateixa manera, reconeix l'existència d'un estat català fins a la desfeta de 1714. A partir d'aquí pot dir el que vulgui, però resulta evident que el catalanisme polític no es basa en una identitat inventada a finals del S. XIX, sinó que es legitima en una realitat nacional multisecular. Marfany, i d'altres com ell, oposa el seu relat pretesament objectiu al relat idealista del catalanisme romàntic, però justament gràcies al seu afany desimitificador acaba enfortint la fonamentació històrica del nacionalisme català. Durant segles els catalans hem tingut un estat i una llengua homogènia pròpies, atributs de què han estat mancades durant molt més temps nacions europees que avui gaudeixen d'un estat propi. Per què doncs lituans, eslovens, eslovacs, danesos i noruecs, per posar alguns exemples, són avui independents i nosaltres acceptem la nostra subjecció al jou espanyol?. En Marfany i d'altres com ell dirien que és igual, que les identitats són relatives i canviants, que no serveixen per a res i que ens hem de preocupar d'altres problemes- allò que interessa la gent?- però mira, jo també sóc gent i a mi em preocupa la nació catalana i projectar cap al futur el nostre llegat mil·lenari. És interessant obervar que bona part dels relativitzadors de la identitat nacional provenen del marxisme, que posava per damunt de tota altra consideració la identitat de classe social, i que ja sabem com ha acabat. La lluita de classes havia de ser el motor de la història, i en canvi avui són les identitats culturals, lingüístiques i religioses les que marquen bona part dels conflictes arreu del món, tant els que es disputen per vies pacífiquea com els que tenen una expressió violenta.
Comentaris