En vigílies de la intervenció

Si la vida és el que ens passa mentre fem altres plans, l'única previsió possible és intentar estar preparat pel que pugui passar. L'estat espanyol podria ser intervingut per la Unió Europea, i segurament seríem testimonis de retallades més bèsties que les que hem vist fins ara, però també hi hauria efectes positius: el govern es veuria obligat a actuar amb criteris de la més estricta racionalitat econòmica, per exemple en matèria d'infraestructures, i no hi hauria ministra que gosés esmentar el maleït corredor central. Tot i així la intervenció també suposa una amenaça més per a l'autonomia de Catalunya. Existeix la possibilitat que ens fiquin en el mateix sac de les comunitats autònomes considerades com les grans generadores de dèficit, i que l'escàs marge de maniobra de què gaudim encara es vegi més limitat, alhora que es qüestionin elements estructurals del país com ara la mateixa Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Hi ha riscos evidents, però també oportunitats, i si bé res no es pot planificar al detall, sí que es pot procurar estar preparats. Per això jo diria que, de la mateixa manera que el pacte fiscal és avui el gran repte de la societat catalana, tant per garantir el finançament del nostre sistema de benestar com per sortir de la crisi, cal pensar en l'escenari que obriria una eventual intervenció d'Espanya i quines són les opcions de Catalunya en aquesta situació. Per a aquest cas caldria tenir obertes, ja des d'ara, vies de comunicació directa amb Brussel·les i Berlín, perquè, si bé el dèficit de la Generalitat pot fer creure que l'autogovern català és part del problema, la realitat del país és la contrària, un país que, al mateix que arrossega un dèficit fiscal insòlit, més propi d'una colònia que d'una regió europea, és una petita potència exportadora.