La guerra i nosaltres

En l'anterior post ja he explicat com de petit creia que això de les guerres i dels exèrcits ja havia estat superat per la història, que el dilema es limitava a o bé mantenim la pau, o bé destruïm el planeta, la famosa "destrucció mútua assegurada". Després de la fi de la guerra freda sabem que no és tan senzill, que al món segueixen produint-se enfrontaments bèl·lics dels quals els europeus no ens podem inhibir apel·lant al nostre pacifisme. Europa durant alguns segles ha estat el centre del món, el continent des d'on es comandaven els més grans imperis, on es produïen els més importants avenços científics, i on residien els principals poders econòmics. Després de dues guerres mundials devastadores el nostre continent ha perdut la primacia, tot i que segurament segueix sent un dels indrets on, en general, es viu millor. Els EUA són avui l'única superpotència, i ja s'albira la nova emergència de la Xina i d'altres grans països fins ara molt endarrerits. Ara liderada pels EUA, la civilització occidental segueix sent la més poderosa, però el seu antic centre i bressol, Europa, es troba, a ulls de molts, en decadència. La crisi més evident és demogràfica, ens envellim i no tenim prou fills per substituir-nos, i qualsevol persona entenimentada sap que la solució no passa per la immigració provinent del tercer món. Les nostres economies ja no són les més competitives i som incapaços d'actuar amb una sola veu al món. En aquest sentit el pacifisme, fruit d'una barreja d'humanisme, ingenuïtat i comoditat,(i sovint vinculat a l'anti-americanisme i a l'esquerra anti-sistema), tal com es troba avui molt estès al continent, i molt especialment a Catalunya, és un altre factor d'aquesta decadència. Si no volem perdre pistonada definitivament, si no volem caure en una decadència irreversible, és un altre aspecte a revisar, ja vam fer el ridícul-per dir-ho suaument- a casa nostra mateix, amb les guerres dels Balcans, i en els posteriors conflictes hem oscil·lat entre el mer seguidisme dels EUA o l'oposició al nostre principal aliat. Cal que els dirigents europeus comencin a explicar les amenaces que planen sobre els nostres benestar i seguretat, i com cal estar preparat per fer-hi front. Almenys en Sarkozy i el ministre Kouchner, un home que prové de l'esquerra, humanista i fundador de "metges sense fronteres", han parlat clar sobre l'Iran i la bomba atòmica.