Crònica colonial III
El tema de la llengua presenta una gravetat extrema. Mai com ara no m'havia trobat amb personal d'atenció al públic que afirmen sense posar-se vermells que no entenen el català. Aquest dissabte mateix al Cafè Catalunya de la plaça ídem de Barcelona vaig demanar un cafè i un cafè llarg amb una mica de llet a un individu amb grenyes d'okupa però amb uniforme de cambrer que servia a la barra. El personatge em va dir amb un cert to ofensiu que no entenia el català. Li vaig demanar el cafè amb llet en espanyol i li vaig preguntar d'on era i quant de temps feia que vivia aquí. Em va contestar que era gallec i que feia 5 mesos que residia a Barcelona. Li vaig dir que aviam si espavilava a aprendre català, ja que treballa de cara al públic i em va respondre que no ho pensava fer perquè no li agrada el català, precisament per la manera que tenim els catalans d'exigir-lo. I encara va afegir que ell havia viscut a moltes ciutats i que enlloc com a Catalunya no s'havia trobat en situacions com aquestes. Entre altres llocs va dir que havia viscut a França i a Alemanya, el que em va portar a assenyar-li que òbviament en aquests països no es podia plantejar atendre el públic en una altra llengua que no fos el francès o l'alemany, respectivament. Ell em va dir que no era un exemple vàlid perquè aquí és Espanya i l'espanyol és la llengua comuna. No em vull estendre més, però el raonament és clar, les llengües amb un estat al darrera són respectades,en canvi demanar que com a mínim un cambrer entengui el català és una manca de respecte. I davant d'això què podem fer? quins mitjans tenim per obligar els establiments a atendre els clients en la llengua del país?. Política pura. Deixarem que ens exterminin lentament en nom de la Catalunya social, simpàtica i tolerant?
Comentaris
"I davant d'això què podem fer?"
Tu mateix dónes la resposta en el post: aconseguir-nos un estat.
"Quins mitjans tenim per obligar els establiments a atendre els clients en la llengua del país?"
En la pràctica, cap, que jo sàpiga. La llei de normalització lingüística vigent diu en l'apartat IV del Preàmbul:
- "Aquesta llei té caràcter indicatiu per als ciutadans i ciutadanes i només crea obligacions per a les administracions i per a determinades empreses si el caràcter de servei públic de llur activitat i la protecció dels drets lingüístics dels ciutadans i ciutadanes ho fan
aconsellable. D’aquesta manera, només poden ésser objecte d’actuació administrativa, d'acord amb la normativa sectorial aplicable, els funcionaris i funcionàries i les empreses esmentades si incompleixen les obligacions establertes per aquesta llei."
I de totes maneres no hi ha voluntat política d'aplicar aquesta llei ni, de fet, cap mena de política lingüística que pugui arribar a ser eficaç, per tant l'únic que tenim és allò que en espayol s'anomena "ajo y agua", o sigui, "a joderse y a aguantar-se"
Fins que aconseguim que les coses canviïn, és clar. I com que pensar que podem aconseguir a dins d'Espanya un estatus com el del Quebec respecte del Canadà ("major autogovern", "peix al cove", "pluja fina", etc.) ja s'ha demostrat absurd, doncs l'única sortida és trencar per tenir un estat.
Salut.