La història s'escriu en pedra.
Res com l'arquitectura no deixa un llegat tan prolongat en el temps i alhora manté la capacitat de commoure segle rera segle. Ho penso arran de la visita a Madrid i a llocs com El Escorial, la ciutat de Toledo, la visió de les torres KIO, fins i tot el "Valle de los Caídos". Sense simpatitzar amb les idees que es troben en el fonament d'aquests edificis-l'art és inescindible de la ideologia- reconec que em generen interès i resulten evocadores del poder dels qui les van ordenar construir. Aquest reflexió se'm va fer molt present la darrera Setmana Santa quan vaig visitar París, on malgrat totes les revolucions i els moviments polítics i culturals que en un moment o altre han estat presents a la ciutat de la Llum (això no obstant, ara bastant fosca), allò que brilla amb més esplendor són les obres de les monarquies (borbònica i napoleònica) i de l'Església. Mentre les revolucions deixen un rastre de destrucció, els governants poderosos, encara que hagin estat un desastre, deixen un rastre de grandesa. A França els darrers presidents ho han entès i tots procuren abandonar el càrrec amb un llegat arquitectònic amb coartada cultural perquè els recordin: el centre Pompidou, la Biblioteca Mitterrand, i ara el Museu d'Art Exòtic de Chirac. I no s'equivoquen gens. Al cap de pocs anys els recordaran més per aquestes obres que no pas per la seva gestió. I més els val així.
Comentaris
En arquitectura com en tants d'altres àmbits cal recuperar el caràcter pioner i agosarat del catalanisme de'n Prat i ser un banc de proves del món.
Salut,
Marc Arza Nolla
catalunyafastforward.blogspot.com