Més sobre immigració

Ja n'he parlat en l'anterior i en altres posts, la immigració, des de tots els punts de vista, és el repte més gran que ha d'afrontar avui la nació catalana. En primer lloc és un repte identitari: com una identitat com la catalana pot subsistir en el seu propi territori al mateix temps que esdevé minoritària entre la població?. I no parlo tant de si d'aquí a cinquanta anys se seguirà parlant el català-estic convençut que sí-, sinó del paper que tindrà la identitat catalana (llengua+altres expressions culturals autòctones) a Catalunya d'aquí a cinquanta anys, si serà un patrimoni compartit per la majoria de la població, més enllà dels orígens familiars de cadascú, o tan sols serà una identitat més, preservada per una minoria aïllada en un mar d'espanyolitat. Les tendències actuals van cap al segon escenari, i els fluxes migratoris, ara mateix, no fan més que reforçar aquestes tendències. El catalanisme no gosa parlar d'immigració d'una forma freda i racional, hi ha moltes dosis de por a ser titllats de xenòfobs, d'insconsciència i de prejudicis ideològics, tant per la banda progressista com per la banda crisitiana, i a vegades per totes dues bandes alhora. Sabem que Catalunya serà inclusiva o no serà, sabem que Catalunya no es pot concebre com a nació ètnica, sabem que qualsevol visió tancada de la nostra nació està condemnada al fracàs. Però massa sovint passem per damunt d'una evidència encara més gran, el peix gros es menja el petit, i perquè la nació catalana sigui capaç d'integrar la majoria dels ciutadans del nostre país cal que sigui el peix més gros. Però les tendències demogràfiques ens fan cada vegada més petits, la qual cosa s'afegeix a la nostra pròpia feblesa política. Una nació es pot destruir mitjançant fórmules de neteja ètnica, ja sigui l'extermini físic o la deportació dels seus membres, però també a través de convertir en minoria els que se'n consideren. És el que fa la Xina al Tibet i a Xinjiang, i el Marroc al Sàhara. Ningu no ha pogut demostrar de forma fefaent que l'estat espanyol hagi seguit una política deliberada de promoció de les migracions cap a Catalunya, però tant durant l'època franquista com en el present hi ha molts senyals que ho indiquen. Amb posts com aquests corro el risc que se'm malinterpreti, i que algú em titlli de xenòfob sense entrar a valorar el fons d'allò que plantejo. Però no crec que la immigració sigui un problema per sí mateixa, sinó tan sols quan posa en risc els equilibris interns del país d'acollida. La condició de català no s'adquireix per via familiar, sinó que és un acte de voluntat, és català qui vol ser-ho i n'assumeix, encara que sigui parcialment, la identitat. El problema és que com més feble i minoritària sigui la catalanitat menys capacitat tindrà per atreure la gent que viu a aquest país.