L'il·luminat

Encara amb l'alegria de la mani del dissabte vaig llegir la delirant entrevista de "LA VANGUARDIA" a l'honorable Carod-Rovira. Aquest home no toca de peus a terra. Ep, i jo sóc dels que no descarten que l'any 2014 hi pugui haver un referèndum, a voltes la història fa moviments inesperats, i de fet, mes enllà de la manifestació i dels sectors més polititzats, cada dia resulta més evident que dins d'Espanya no hi ha lloc per a una Catalunya "plena". Fins aquí podria estar d'acord amb el dirigent republicà, amb el que ja no combrego és amb aquest pseudo-patriotisme social pel qual un àrab o un sud-americà, arribat fa quatre dies, esdevindrà independentista després de comprovar que bé que funciona la sanitat catalana, i quant de benestar que li aporta el brillant govern tripartit. O el senyor Carod ha perdut el seny o té una barra descomunal. Perquè , a veure, si un senyor nouvingut creu que els serveis públics van la mar de bé, per quins set sous tindrà el més mínim interès en canviar l'statu quo?. Per voler la independència d'un país primer hom s'hi ha de sentir vinculat, ha de tenir alguna connexió amb el projecte nacional que hi ha al darrera de l'opció sobiranista. En la mesura que a Catalunya no existeix una clara majoria ètnica, sinó que tenim una composició diversa i barrejada, és obvi que tot discurs de nacionalisme ètnic està condemnat la fracàs, però una cosa és l'ètnia i una altra la identitat cultural i la identificació cívica. Hi ha moltes maneres de sentir-se català, és compatible sentir-se'n i alhora mantenir una identitat cultural diferent de la pròpia del país. Però hi ha d'haver algun vincle d'unió més fort que l'oportunisme de qui únicament pensa gaudir dels serveis públics. Deia en Francesc Pujols que arribaria un dia que els catalans ho tindríem tot pagat, segons en Carod els nouvinguts se sentiran catalans perquè ho tindran tot pagat. No és aquesta la idea amb què s'ha construït Catalunya. Les successives generacions d'immigrants que s'han integrat a Catalunya no ho han fet perquè els serveis públics fossin esplèndids, sinó perquè en la integració i en l'adopció, total o parcial, d'elements de la identitat catalana hi han vist una oportunitat per millorar, ja sigui per un progrés personal, ja sigui per arrelar-se a la terra d'acollida, o per ambdós motius. De la mateixa manera que també molts altres s'han mantingut totalment impermeables a la identitat catalana, i per tant, a la participació en el projecte nacional català. La integració dels nouvinguts demana temps i incentius, el reconeixement immediat de la plenitud de drets, lluny d'incentivar la integracio, el que fa és banalitzar la ciutadania. Si per votar a Catalunya tan sols cal empadronar-se durant un breu període de temps en un municipi català, el missatge que estem donant és que integrar-se en aquest país és gratis, i és obvi que les coses gratuïtes no es valoren. El reconeixement de la plenitud de drets ciutadans ha de ser la culminació d'un procés en què l'immigrant acrediti la seva voluntat d'arrelar-se al país, de tal manera que, quan finalment pugui decidir sobre el futur de Catalunya amb el seu vot, sàpiga com a mínim a on es troba, i tingui unes nocions dels elements identitaris i cívics en què es fonamenta la nostra convivència. Se'm dirà que avui qualsevol ciutadà espanyol tan sols necessita empadronar-se a Catalunya per poder-hi votar en totes les eleccions, i que qualsevol ciutadà de la UE pot votar-hi en les eleccions municipals i europees, i és cert. Però avui a Catalunya els principals corrents immigratoris provenen de fora de la Unió Europea, i és en relació amb aquesta immigració que encara hi ha marge per establir regulacions que lliguin l'assumpció de drets ciutadans amb el grau d'integració. D'altra banda, les paraules d'en Carod resulten encara més inversemblants quan precisament vivim en un moment de degradació del funcionament dels serveis públics a Catalunya, provocat per la suma perversa d'espoli fiscal-i per tant insuficiència de recursos econòmics-i creixement desmesurat de la població a conseqüència del descontrol immigratori, unit a la incompetència general del tripartit. En definitiva el vicepresident, que es considera el pare del catalanisme cívic, segueix insistint en el el seu còctel ideològic de marxisme i liberalisme, desvinculat de la realitat empírica, que per la seva obsessió en aspectes parcials de la societat catalana deixa de banda la visió de conjunt necessària, però que el capdavall li serveix per seguir prometent el paradís sobirà a les bases del seu partit i alhora justificar, amb arguments vistosos però insostenibles, la seva aposta per cedir el lideratge del país al socialisme gris i sucursalista d'en Montilla i companyia.