L'empatia de les nacions

Ha passat molt abans del que em pensava, gràcies a la formidable cadena humana que vam fer aquest dimecres. Ja vaig escriure que per al reconeixement internacional de l'estat català pot ser clau el paper de les nacions que tenen en la seva memòria històrica el record de la seva pròpia lluita per la independència, i per això reprodueixo un fragment d'aquell post "Les joves repúbliques d'Europa":"dels 28 estats de la Unió Europea, n'hi ha 14 ( Croàcia, Eslovènia, Hongria, Àustria, la República Txeca, Eslovàquia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia, Malta, Xipre i Irlanda) que no existien abans de 1918, són estats que en la seva majoria (deixant de banda casos com el d'Àustria i en certa mesura Hongria) han sorgit de la voluntat de ser d'uns pobles subjugats al llarg de molts anys que durant el segle XX han assolit o recuperat la seva sobirania, havent superat intents d'assimilació i genocidi cultural, èpoques de repressió i de negació de la seva existència, anys d'opressió política i econòmica de diferent intensitat". En principi cap estat no té cap interès especial en la independència de Catalunya, més aviat el contrari, tot allò que altera l'statu quo i les fronteres pot ser percebut com una amenaça o almenys com una molèstia pels diferents governs. Des d'aquest punt de vista no n'hem d'esperar res de la comunitat internacional, però tot i així veiem que comença a haver-hi declaracions agosarades. Fa uns mesos va ser un eurodiputat del partit popular eslovac, un altre país d'independència recent, però ara el salt qualitatiu ha estat formidable, els caps de govern de Letònia i de Lituània han afirmat, amb més o menys matisos, el dret a l'autodeterminació dels catalans. I no oblidem que Lituània ostenta la presidència de torn de la UE. El gest és meritori perquè unes paraules com les d'aquests dirigents tan sols els poden portar maldecaps diplomàtics, que ja han començat amb el ministre d'exteriors espanyol demanant explicacions als seus ambaixadors, i d'entrada cap avantatge. Això no obstant potser hi ha entrat en joc un nou element, és molt probable que l'opinió pública de les repúbliques bàltiques avui senti una especial simpatia per la causa catalana, que s'ha expressat a través del mateix mitjà que ells van idear i utilitzar l'any 1989 ,i és clar que molts polítics estan disposats a assumir algun problema diplomàtic si així actuen en sintonia amb l'opinió pública dels seus països. En tot cas, quan a Catalunya ni tan sols s'ha convocat la consulta, i per tant estem lluny encara d'una proclamació d'independència, hi ha caps de govern europeus que comencen a mostrar la seva predisposició a l'eventual reconeixement d'un estat català,molt abans, repeteixo, que hi hagi cap proposta formal en aquest sentit. Només per això ja es pot dir que la Via Catalana ha estat un èxit que ha superat totes les expectatives.