Un govern dels millors

David Cameron ja ha confegit el seu govern amb els liberal demòcrates, el primer de coalició des de fa 65 anys i d'una viabilitat incerta, ateses les diferències existents entre els dos partits que en formen part. Tanmateix és una experiència estimulant, on es combinaran ministres de l'ala més dretana del partit tory, com William Hague, Liam Fox i Ian Duncan Smith, conservadors renovadors i pragmàtics com el mateix Cameron i George Osborne, i les tendències més aviat socialdemòcrates dels membres "libdem" del govern.  Tot un repte , també per en Nick Clegg que, tot i haver obtingut uns resultats electorals per sota de les expectatives creades, ha esdevingut viceprimer ministre i és el polític liberal més poderós des dels anys 30 del segle passat.  Llegint per sobre les principals dades biogràfiques dels nous ministres és fàcil deduir que es tracta d'un govern format per personalitats de pes, amb la formació i l'experiència adequades per assumir els seus càrrecs, fins i tot en el cas d'en George Osborne, que amb tan sols 38 anys ha estat nomenat canceller de l'Exchequer, però que a la seva sòlida formació acadèmica hi afegeix el fet d'haver estat un dels màxims responsables del programa econòmic del Partit Conservador des de 2005. Que un govern estigui format per homes i dones destacats i competents, sense cap obsessió per complir amb quotes de sexe o d'altre tipus, més enllà dels obvis equilibris polítics, ja ens hauria de cridar l'atenció, acostumats com estem a un govern com el català, on els tres  principals líders són d'una profunda mediocritat, i a un govern espanyol marcat per un president poca-solta i algunes ministres, no totes, que ocupen el càrrec més per reivindicar que la "dona pot fer-ho" que no pas per la seva idoneïtat. Tornant al Regne Unit,i deixant de banda les preferències polítiques, és innegable la potència intel·lectual dels tres principals candidats i de bona part de la classe política, que contrasta amb la tònica dominant tant al nostre país com a l'estat espanyol durant els darrers anys, fins a l'extrem que el president de la Generalitat no sap escriure en la llengua de Pompeu Fabra i necessita copiar d'un paperet les dedicatòries que transcriu en els llibres de visites. És brutal, no em puc imaginar que a cap país de l'Europa occidental s'acceptés una demostració d'analfabetisme conscient per part d'un cap de govern que porta trenta anys ocupant posicions de rang elevat. Després de veure-hi durant 23 anys una figura de primer nivell mundial com el president Pujol, ja havia arribat a pensar que ningú que no tingués una alçada política i intel·lectual considerable, no arribaria a ocupar la presidència de la Generalitat.  El president Maragall, malgrat les seves excentricitats, tenia un prestigi acumulat que no deslluïa la institució, però amb el president actual s'han depassat tots els límits del que és admissible en la primera autoritat del país. La idea té un dring poc democràtic, però tenint en compte el nivell dels altres candidats, si després de les properes eleccions en Mas no resulta elegit president, a Convergència tindrem un problema, però el conjunt del país també s'ho hauré de fer mirar.  La festa s'ha acabat i Catalunya necessita les persones més preparades , que no necessàriament són les més representatives de la diversitat del país, per dirigir-ne el govern. La voluntat de formar un govern amb els millors és dels compromisos més importants de l'Artur Mas, un gir copernicà respecte a la tònica dominant durant tot el període del tripartit.