Fracàs de l'FPTP

Els resultats de les eleccions britàniques signifiquen un fracàs del sistema "first past the post", perquè per una banda cap partit no ha assolit una majoria suficient per governar en solitari - que normalment és un dels principals avantatges d'aquest sistema electoral-, i per l'altra l'assignació d'escons segueix estan molt allunyada del percentatge de vots emesos a favor de cada partit, sobretot si comparem els laboristes, que amb un 29% dels vots obtenen 258 escons, amb els liberal demòcrates, que amb un 23% dels vots tindran tan sols 57 membres del Parlament, cinc menys que en l'anterior legislatura, tot i haver incrementat en un punt el tant per cent de vots obtinguts sobre el total. I encara sort que no s'ha produït el resultat que auguraven algunes prediccions: que els laboristes haguessin quedat tercers en nombre de vots i en canvi haguessin guanyat en nombre d'escons. Al final, tot i l'anomalia del "hung Parliament", les aigües remogudes per la cleggmania dels primers dies de campanya han tornat al seu curs, i el pastís se l'han tornat a repartir laboristes i conservadors, deixant el trocet habitual per als libdems, encara més petit que cinc anys enrere. La situació d'en Nick Clegg és paradoxal, els seus resultats s'han quedat molt per sota de les expectatives creades, però per primera vegada des de 1974 el seu partit ha esdevingut l'àrbitre del Parlament i el "kingmaker" que decidirà qui és el proper Primer Ministre. En menys de 24 hores Clegg ha tastat l'amarg sabor de la derrota i la dolça mel del poder. Si sap jugar bé les seves cartes Nick Clegg pot esdevenir el liberal més poderós des de Lloyd George.