"They are a void within a vacuum surrounded by a vast inanition"

Al cap de poques hores s'obriran els col·legis electorals a la Gran Bretanya. Malgrat que quan hi ha boira al Canal de la Mànega el continent queda aïllat, tot i la lliura esterlina, les milles i els peus, la conducció per la dreta i la relació especial amb els EUA, sóc del parer que els anglesos segueixen marcant tendències a tot Europa. La derrota del feixisme va ser possible gràcies a la seva resistència i determinació, després de la guerra van assenyalar el camí de la construcció de l'estat del Benestar, fins que la senyora Thatcher va posar-hi aturador, al mateix temps que iniciava un procés de privatització que van seguir els altres països europeus.  Després va arribar en Tony Blair i la seva tercera via, una barreja de capitalisme financer, relacions públiques i despesa social, que tots els dirigents europeus es van afanyar a intentar a imitar, fins que primer les diferències sobre la guerra de l'Iraq i ara l'impacte de la crisi,  han fet perdre atractiu a l'Anglaterra del ja no tan "New Labour". Ha arribat l'hora de canviar, i hauríem de parar-hi atenció, perquè és possible que els nous líders tornin marcar un camí a seguir pel continent. De moment les enquestes assenyalen la possibilitat d'un Parlament sense majoria absoluta de cap partit, i on fins i tot la tercera força en nombre de vots podria ser la que ocupés més escons, gràcies al sistema majoritari "first past the post" i a la distribució de les circumscripcions unipersonals. Tanmateix crec que al final el Partit Conservador acabarà imposant-se amb un millor resultat del que auguren les enquestes i que els liberaldemòcrates avançaran, però menys del que semblava després del primer debat televisat, on el seu candidat Nick Clegg va saltar a la fama. Em sento vinculat a la família liberal europea, però pel que fa al partit liberal demòcrata britànic, fruit de la fusió del vell partit liberal i del partit socialdemòcrata, escindit als 80 d'un radicalitzat Labour, tendeixo a creure en la definició que l'any 2003 en féu el genial alcalde conservador de Londres, el meu admirat Boris Johnson, per a qui "The Lib Dems are not just empty. They are a void within a vacuum surrounded by a vast inanition", i que fa poc més d'una setmana, davant l'efímera cleggmania del moment, va escriure: "Prime Minister Clegg"? Has someone put something in the water supply? Has some sulphur yellow cloud descended imperceptibly from Iceland and addled our brains? These are Lib Dems we are talking about! They say anything to anyone. They are not so much two-faced as positively polycephalous. They go around every university campus promising to abolish "Labour's unfair tuition fees" – while dear Cleggie tells his party conference that this policy, this cardinal Lib Dem policy, would cost £12 billion and that the country can't afford it. In the north of England you will find plenty of Lib Dem literature extolling their "mansion tax", a proposal on which they remain deafeningly silent in places like Richmond and Kingston, where it would mean a vast new tax on people who happen to live in overvalued houses". En aquestes eleccions simpatitzo amb els tories, tot i que em rebenta el seu euroescepticisme, sovint demagògic, com el que practicava el mateix Boris quan era corresponsal del Daily Telegraph a Brussel·les i dedicava les seves cròniques a fustigar les institucions europees, fins al punt que un text seu titulat innocentment "The Delors Plan to Rule Europe", es considera un dels factors de la victòria del no al Tractat de Maastricht en el referèndum celebrat a Dinamarca. En canvi l'europeisme és un dels millors valors dels libdems per al meu gust, però tot i així, i malgrat que en David Cameron no m'entusiasma,  pels temps que corren em sembla més convenient la mà dura dels conservadors que no pas el pijoprogressisme de l'LDP. Pel que fa als laboristes, la fesomia d'en Gordon Brown delata el cansament i la irritació d'un projecte que ha exhaurit tota la seva energia, i com tot el socialisme europeu ja no té res a oferir. A sobre el pobre Gordon es va retratar anomenant "bigoted" un senyora que expressava les preocupacions pròpies del seu electorat més tradicional. Estiguem atents a tot allò que passi a l'illa perquè ho acabarem intentant copiar.