Democràcia participativa

És un tòpic parlar de l'abstenció electoral, jo fa temps que vaig decidir que se me'n fot bastant, la gent és prou grandeta per decidir si vol anar a votar o no. Si no ho fan deu ser perquè els és igual el resultat, ja els està bé, o tot els està malament i per tant no confien en ningú. Al capdavall el món no el canvien els abstencionistes sinó els que van a votar. El país més poderós de la terra, els EUA, es caracteritza per una baixa participació electoral, i no els va pas tan malament. El tema és que després de parlar tant de democràcia participativa, de la necessitat que la participació política no es limiti a anar a votar cada quatre anys, de la implicació de la ciutadania, de tenir tot un departament de la Generalitat dedicat a aquestes tasques, tenim que a l'hora de la veritat, en el moment en què de debò els ciutadans poden exercir plenament el seu dret d'escollir, els resultats electorals són administrats d'una forma que escapa totalment del control de la ciutadania. De què serveix tota aquesta retòrica de la democràcia participativa si desvirtuem la democràcia representativa?. Òbviament estic parlant del Tripartit 2.0, de com ERC i el PSC-PSOE van amagar durant tota la campanya la seva decisió ferma de reproduir el mateix engendre de govern tan bon punt fos possible. Això és el que fa mal a la democràcia, quan la gent és obligada a votar a cegues, a fer confiança a uns líders que mantenen una posició ambígua durant la campanya per amagar determinacions ja preses i convèncer els darrers electors incauts. I avui tots ens trobem el votant d'ERC, i també del PSC-PSOE, que no es podia imaginar que es repetiria l'invent i que si ho hagués sabut, si els candidats haguessin explicitat les seves intencions tal com ho va fer l'Artur Mas, no haguessin votat o haurien triat una altra opció.

Jo sóc partidari de la participació ciutadana per orientar i enriquir la presa de decisions i el disseny de polítiques públiques, però per a mi l'essència de la democràcia rau en la possibilitat d'elegir el teus representants cada mandat, no perquè facin el que vulguin sinó perquè o governin o s'estiguin a l'oposició des d'uns plantejaments coherents amb allò que han promès durant la campanya. El motor de la democràcia és la capacitat que tenen els ciutadans d'enderrocar els mals governs i substituir-los per una alternativa que sap que si bada acabarà a l'oposició. A Catalunya això es veu falsejat per la configuració d'un bloc com el del Tripartit. Mesos abans de les eleccions van partir peres i des d'aleshores de cara a a galeria es van presentar per separat donant a entendre que totes les opcions eren obertes. A l'hora la veritat ha tancat files a tota velocitat, prescindint per exemple del fet que segons totes les enquestes la majoria de votants d'ERC no volien en Montilla de President i creien que en cas de ser CiU la candidatura més votada en Mas hauria de ser President.

Potser per això sóc partidari dels sistemes majoritaris, tant del francès a dues voltes, com del britànic, el "First past the post" en què el candidat més votat obté l'escó. Ambdós sistemes ofereixen una gran claredat als electors que saben que la seva tria va adreçada clarament o bé a reelegir el govern sortint o bé a recolzar l'alternativa. A casa nostra molta gent ja no sap exactament a on va parar el seu vot.

Parlant del sistema electoral majoritari, el cas britànic al meu entendre resulta especialment interessant perquè les majories sòlides de què acostumen a gaudir els governants els permeten afrontar programes de reformes molt ambiciosos, com ho van ser la xarxa de Benestar i la planificació econòmica establerts pel govern laborista de Clement Atlee a partir de 1945, i posteriorment el desmantellament d'aquest mateix model pel govern tory de Margaret Thatcher a partir de 1979. Un sistema polític que ha situat la Gran Bretanya a l'avantguarda d'Europa a l'hora d'aplicar noves idees a la governació del país. Alhora el mateix sistema polític permet que dins les majories parlamentàries sorgeixin veus dissidents que no posen en qüestió els grans principis programàtics amb què cada partit s'ha presentat a les eleccions, però sí que poden qüestionar i evitar determinades derives del govern, com podia ser la Poll Tax impulsada per Thatcher o l'extensió del període màxim de detenció dels sospitosos de terrorisme que va intentar aprovar sense èxit el govern de Tony Blair, ja que bona part dels diputats laboristes li va donar l'esquena. Un sistema doncs que fa possible l'existència de governs forts i cohesionats però que disposa de mecanismes per evitar els abusos que es podrien derivar d'una submissió absoluta del Legislatiu respecte l'Executiu. La clau en aquests casos és que són els diputats individualment els que es guanyen els seus respectius escons i els que han de donar explicacions al seu electorat, més que no pas a la direcció del seu partit.