Una altra vegada la mateixa pedra?

Segons sembla abans de les eleccions de 2003, ERC va fer el que anomenen l'aposta estratègica per liderar l'esquerra nacional. Creuen que tard o d'hora passaran al davant del PSC-PSOE en l'espai de l'esquerra d'aquest país. Per assolir aquest objectiu, que implica que molts votants socialistes o almenys els seus fills acabin votant E, consideren que el camí passa per prioritzar els pactes amb la sucursal catalana del socialisme espanyol. A partir de les declaracions d'uns i altres, i per tant sense haver analitzat què diuen les ponències congressuals del partit republicà, dedueixo que defensen un independentisme amb mínima càrrega identitària, i creuen que a través de la gestió feta conjuntament amb el PSC- PSOE es treuran del damunt els estigmes de ser un partit nacionalista radical i seran identificats com un partit primordialment d'esquerres que planteja un horitzó de plena sobirania per a Catalunya. Fa tres anys ja vaig llegir un article d'en Bru de Sala, un home en evolució constant sempre a la recerca de l'escalfor d'algun partit de govern, en què vinculava l'estratègia actual d'ERC als plantejaments que al seu dia va fer l'extingida formació Nacionalistes d'Esquerra, de la que van formar part el mateix Carod i el president d'ERC, en Jordi Carbonell, i que propugnava una mena de majoria nacional d'esquerres per la confluència entre l'esquerra nacionalista (un adjectiu que en aquell moment no rebutjaven) i l'esquerra sucursalista majoritària entre les persones procedents de l'immigració espanyola. Per resumir, en Carod, en Puigcercós i companyia creuen que de la col·laboració amb el PSC-PSOE i de l'allunyament de CiU aconseguiran atreure cap a una visió nacional una part cada vegada més àmplia dels sectors castellanoparlants, la qual cosa farà ERC cada cop més forta i permetrà un dia o altre, fer el gran pas cap a la independència. Una de les idees força és que la ciutadania arribarà abans a l'independentisme que no pas a una catalanitat identitària, i que la forma d'impulsar aquest canvi de mentalitat és fer l'independentisme atractiu com a opció lligada a unes millors "polítiques social", que donen resposta a unes suposades demandes socials que segons diuen la "dreta" no pot satisfer i que tampoc no poden ser plenament satisfetes a causa del llast que suposa la pertinença a l'estat espanyol.

El que passa és que si contrastem la teoria amb la realitat tenim que l'aposta estratègica d'ERC li ha fet perdre un 23% dels vots en 3 anys, i si prenem com a referència el seu millor resultat, les eleccions espanyoles de 2004, uns 240.000 vots en poc més de dos anys. I pel que fa als socialistes que teòricament havien de fer un gir catalanista per l'efecte benèfic de governar Catalunya i estar en contacte amb ERC el que han fet és posar en Montilla com a candidat a president per intentar mobilitzar el seu vot més espanyolista. En definitiva, si bé ERC continuarà governant, hores d'ara la seva aposta estratègica, lluny de fer-los guanyar el seu proclamat milió de vots els ha causat una reculada important. Tot i així segueixen insistint en el mateix discurs surrealista d'una suposada cohesió social amenaçada en el cas que no hi hagués un govern d'esquerres.