Aquest estiu vaig fer una ruta per Turquia. Partint d'Istanbul, vam seguir cap a la península de Gal·lípoli, vam travessar els Dardanels per baixar fins a Esmirna, a la costa occidental d'Anatòlia, i d'allà ens vam dirigir cap a la Capadòcia, a la regió central del país. Des de la Capadòcia vam fer camí cap a la capital, Ankara i, de tornada cap a Istanbul, vam visitar la vila de Safranbolu, coneguda per la seva arquitectura típicament otomana. Turquia és un país sòlid en el sentit físic de la paraula. A les grans ciutats els gratacels de nova planta i els minarets de les mesquites dibuixen un "skyline" assertiu, de la mateixa manera que els blocs de pisos que s'estenen pels barris residencials desprenen una remarcable sensació de solidesa i qualitat constructiva ( Després del terratrèmol que ha devastat el Sud-Est del país, sobretot al Kurdistan, hauríem de revisar aquestes afirmacions, però és innegable que les noves construccions desprenen una sensació
Catalunya necessita "realpolitik" dedicada a la defensa dels seus interessos. Això demana que després de la batalla ens curem ràpidamentles nafres i intentem un pacte CiU-ERC. A Euskadi el PNB i EA tampoc no s'estimen gens i són capaços de governar junts. Primer caldria pactar un programa, que tenint en compte que en Carod es proclama liberal no hauria de ser tan difícil, malgrat esculls com els de les infraestructures. La distribució de les àrees de govern és possible i finalment, i com a element molt potent, es podria pactar una estratègia conjunta a Madrid, condicionar en Zapatero, evitar que el PSC fes una oposició salvatge i neolerrouxista a Catalunya i forçar un desplegament de màxims del nou Estatut. D'entrada el que plantejo és molt difícil, però amb unes bones dosis de patriotisme i sang freda hauria de ser possible. L'alternativa que ERC segueixi donant el lideratge del govern al PSOE-C i a la seva crossa ens aboca a una progressiva dilució de la nostra personalitat nacional, en nom del multiculturalisme, del progressisme i de no sé quantes causes alienes més. D'altra banda la sociovergència em sembla molt millor que el Tripartit però amb l'incovenient que li permet al PSOE mantenir les seves grans quotes de poder i les corresponents àrees d'influència.
Comentaris