Espanya té moltes cares

Com a mínim des que va començar a haver-hi polítiques de normalització lingüística del català s'ha desenvolupat una ideologia que en nom de la realitat bilíngüe del país s'ha oposat a reconèixer el caràcter de la nostra llengua com a única llengua pròpia de Catalunya i de tot el que això comporta. Aquesta ideologia té diverses manifestacions i s'expressa amb diferents intensitats, des del "Manifiesto" liderat pels inefables Jiménez Losantos i Amando de Miguel fins a Ciutadans, passant per Aleix Vidal-Quadras. És una ideologia que es diferencia de l'espanyolisme tradicional perquè pretén emparar-se en els drets humans i els valors de la modernitat més que en la simple apel·lació a la "lengua del Imperio" i a la "unidad de destino en lo universal". A banda de les fórmules més estridents d'aquesta ideologia hi ha plantejaments més moderats de la mateixa que sempre han alimentat el corpus de pensament del PSC-PSOE. Sortosament els socialistes han participat del consens lingüístic en la mesura que han recolzat les dues lleis sobre la matèria i formalment han fet efectiu el predomini del català en l'àmbit de l'administració local. Al mateix temps tot i participar d'aquest consens sempre han mantingut posicions ambígües, com ara en un principi proposar una doble xarxa escolar, o plantejar que la ràdio i la TV de la Generalitat haurien de ser bilíngües, opció aquesta última que fins i tot en Maragall va posar damunt de la taula fa poc més de tres anys. La llengua és el component més destacat de la personalitat nacional i un dels potencialment més polèmics, sempre ha estat al centre del debat entre nacionalisme català i les diferents versions d'espanyolisme. Sobre el territori català s'enfronten dues opcions nacionals, la catalana i l'espanyola, això té moltes variants però en essència es tracta d'aquest dilema: o construïm la nació catalana i avancem cap a la sobirania, o anem acceptant la deconstrucció de la nostra identitat i ens integrem sense reserves en el marc espanyol. El problema que planteja ERC amb la seva coneguda aposta estratègica per les esquerres, és a dir, per donar al PSC-PSOE el poder a tots els àmbits on sumen majoria, és que pretén arribar a la independència renunciant al procés de construcció nacional, entès com l'extensió d'una identitat catalana compartida per la majoria de la població. Si més no aquest és el seu discurs actual.J o sóc dels que creuen que malgrat aquesta pel·lícula que ens expliquen l'autèntica aposta dels republicans és condemnar CiU a l'oposició a tot arreu per esdevenir la força útil del catalanisme. Contràriament al seu discurs no pretenen atreure molts votants socialistes-saben que ho tenen pelut- sinó atreure els sectors socials mesocràtics i catalanistes que tradicionalment han recolzat CiU. Òbviament això no ho aconsegueixen pactant amb el PSOE, però sí que pensen beneficiar-se de deixar CiU com una força sense capacitat d'incidència real, abocada a patir crisis internes a causa del neguit i problemes que eventualment pot generar l'abscència de poder. I tot esperant que es produeixi aquesta decantació en el camp del catalanisme l'espanyolisme "light" del PSC-PSOE s'instal·la còmodament a les institucions catalanes, esperonat subtilment per la presència d'amenaces com els esmentats Ciutadans, l'abstenció o el mateix PP. Malgrat el perfil del candidat Montilla el principal flanc sembla que els socialistes el tenen obert per la banda de l'espanyolisme, per tant no es poden permetre gaires alegries catalanistes si no volen patir pèrdues encara més grans. Com es combina això amb un govern compartit amb ERC?, doncs de moment pel que veiem es combina gràcies a l'obediència i submissió de l'esquerra independentista. "Viure i veure", que diria el traspassat militant d'ERC Tísner.