Arran de la mort de Friedman

El passat dijous 16 de novembre va morir Milton Friedman, l'eminent economista, premi Nobel 1976, autor d'algunes de les principals teories del liberalisme econòmic modern. Em vénen al cap unes frases que vaig llegir fa anys al seu llibre "Capitalisme i Llibertat", en què contraposava les famoses paraules de Kennedy: "No et demanis què pot fer per tu Amèrica, demana't què pots fer tu per Amèrica" a les seva pròpia proposta: "No et demanis què pot fer per tu Amèrica, no et demanis què pots fer tu per Amèrica, demana't què pots fer per tu mateix.". Una invitació a l'individualisme més absolut. Realment la riquesa de les nacions no està feta només de l'idealisme patriòtic, però tampoc només de l'individualisme desbocat. La prosperitat i la grandesa dels països es basa en la correcta combinació d'ambdós principis: patriotisme, sentit dels interessos comunitaris, i individualisme, la persecució del propi benifici, òbviament dins el marc legal, sinó estaríem parlant d'un altre fenomen. És clar que un país no es basteix amb una ciutadania que es passi el dia pensant en què podrà obtenir de l'estat. Aquest és un dels mals d'Europa on massa gent, per sort no la majoria, està més pendent d'allò que l'estat pot oferir-los a través de les seves diferents branques que no pas de guanyar-se la vida amb el seu esforç, treball i creativitat. En general a Catalunya l'ètica del treball ha estat una característica pròpia de tots els sectors socials, també ha existit una burgesia ociosa i un lumpen que tenia com a lema el "feina fuig mandra no em deixis", però el gruix de la població vivia el treball gairebé com una religió. En una societat emprenedora com la catalana, i a causa de l'abscència d'un estat del benestar i en general d'un estat eficaç, moltes de les necessitats de serveis i infraestructures es van començar a cobrir des del sector privat, ja fossin escoles, sanitat, telefonia, electricitat, ferrocarril, carreteres, etcètera. Amb el temps, via apropiació per l'estat o per empreses estatals, via aparició tardana d'un estat del benestar amb el conseqüent increment de la càrrega impositiva, s'ha anat deixant arraconada la capacitat d'iniciativa de la societat, alhora que es disparaven les xifres del dèficit fiscal, atès que amb recursos públics procedents de Catalunya es finançava la creació d'infraestructures i serveis a Espanya que al nostre país ja havien estat establerts parcialment pel sector privat. No és que hàgim de tornar al model anterior, el problema és que sobretot des de l'esquerra d'aquest país es defensa un model de total substitució de la xarxa privada, malbaratant un patrimoni del nostre país que degudament combinat amb un sector públic eficaç ens permetria gaudir d'un servei millor i econòmicament més eficient. Tot això lliga amb Friedman i idees com les del xec escolar i d'altres basades en la possibilitat que els ciutadans puguin triar el proveïdor de serveis públics que els ofereixi més confiança o millors prestacions. La pluralitat de proveïdors introdueix la competència entre els proveïdors, que els obliga a millorar per atreure el màxim de ciutadans-clients i incrementar els seus ingressos. Alguns d'aquests plantejaments formen part del programa de govern de CiU, si bé no amb tota la radicalitat de la teoria. De moment, atesa la composició del nou Govern de Catalunya, tot apunta que aquestes propostes no s'aplicaran, però marquen un camí de futur que cal seguir desenvolupant, primer en el terreny de les idees, per poder passar a la seva implementació quan arribi el moment.