El "català de pagès"

 Un parell de polèmiques de X ( abans twitter) han servit per evidenciar un tipus de diglòssia persistent entre sectors de la nostra societat. No parlo dels qui es neguen a parlar en català sinó d’aquells que, tot i fer-ne ús de forma més o menys habitual i potser tenir-lo de llengua materna, el tracten com un idioma que no és mereixedor de l’atenció i cura que destinen al castellà.  La primera polèmica es va desfermar arran d’una entrevista de l’actriu Úrsula Corberó a Tv3 en què la intèrpret de Rosa Peral intercalava les seves respostes amb paràgrafs sencers en castellà, com si fos incapaç de bastir un discurs complet sense recórrer a la llengua pròpia del centre peninsular, tot i haver iniciat la seva carrera fent papers en català. La segona polèmica la van originar els comentaris de la periodista Andrea Gumes que, en un pòdcast sobre novetats editorials, va exposar les seves dificultats per entendre el lèxic de la darrera novel·la d’Isabel Solà, la qual, segons la comentarista, està escrita en un “català de pagès” ple de mots exòtics i incomprensibles. No crec que ni l’una ni l’altra tinguin res contra el català i em semblen injustes algunes de les crítiques que se’ls han fet, especialment envers la Sra. Gumes, que al capdavall fa pòdcasts en català. El que és rellevant és que costa d’imaginar que elles o algú altre en el seu lloc tractés de la mateixa manera el castellà. És a dir, si un actor català de les darreres fornades és entrevistat en castellà podem preveure que intentarà evitar tota catalanada i, fins i tot, el més mínim accent català, no fos cas que no li oferissin feina Madrid. Pel que fa als comentaris de llibres, és molt poc probable que un periodista cultural reconegui obertament que ha hagut de recórrer reiteradament al diccionari per entendre un llibre escrit en castellà, tant si el text està escrit en un castellà cultíssim i barroc com si juga amb formes dialectals o argòtiques. En canvi, és habitual que catalans amb pretensions intel·lectuals o amb professions que comporten l’ús públic de la nostra llengua n’exhibeixin un coneixement molt limitat i precari, una cosa impensable per a qualsevol intel·lectual o professional de la comunicació castellà, francès, italià  o alemany que treballi en la seva llengua.  És evident el poc interès i fins i tot la desconeixença existent envers la riquesa de la llengua del país i la seva tradició, possiblement també resultant d’uns programes educatius en què, almenys a la meva època, els alumnes s’enfrontaven als clàssics del Segle d’Or castellà a partir dels darrers cursos d’EGB i a BUP t’endossaven el Cantar de Mío Cid , el Lazarillo de Tormes i el Quixot en versió original i sense concessions, mentre que, almenys a l’escola concertada on vaig fer BUP, la lectura obligatòria en català era una novel·leta juvenil d’Emili Teixidor, l’Ocell de Foc. Vull pensar que en altres escoles i en temps més recents l’exigència en llengua catalana era més elevada, però veient el panorama soc força escèptic.

Ser un país seriós i aspirar a un estat propi demana també elevar el nivell exigència en aspectes tan crucials com la llengua. No em refereixo a fer més difícil el coneixement del català per als qui comencen a aprendre’l, sinó assumir que per poder-se considerar un català culte és imprescindible tenir un coneixement elevat de la llengua de Foix, Riba i Carner i no conformar-se amb un catanyol de pa sucat amb oli.