Avui fa un any

Avui fa un any que Rússia va engegar la invasió d'Ucraïna a gran escala. Fins a l'últim moment vaig restar a l'espera que tinguessin raó els múltiples analistes que vaticinaven que aquest fet no es produiria mai, però la nit del 23 al 24 de febrer, en comprovar que el Google Maps assenyalava un gran embús de vehicles a les carreteres que conduïen de Rússia i Bielorússia cap a les fronteres ucraïneses, la imminència de l'atac es va fer evident. Tot i que feia mesos que els russos acumulaven tropes a prop dels límits territorials, ben poques veus gosaven afirmar que acabarien travessant-los. El mateix govern ucraïnès mantenia el seu escepticisme, fins i tot després que la intel·ligència nord-americana i la britànica revelessin els plans de Putin; com a molt, es deien, els russos atacaran per l'Est per intentar fer-se amb tot el Donbas, sobretot després que Moscou hagués reconegut la independència de les repúbliques titella de Donetsk i Luhansk. Però la realitat va superar totes les previsions quan l'invasor va penetrar per diferents punts del Nord i del Sud del país, alhora que bombardejava i disparava míssils sobre indrets de tot Ucraïna. El món es va llevar consternat i amb la creença que, al cap de pocs dies, una suposada superpòtència militar com Rússia assoliria el control de tot el país. Però ben aviat els ucraïnesos van desmentir els primers pronòstics i van demostrar una voluntat de plantar cara i una eficàcia en el combat que ben pocs s'imaginaven. El lideratge del president de Zelenski va ser determinant, la seva negativa a deixar la capital per desplaçar-se cap un territori més segur, el vídeo amb què va demostrar que ell i els seus principals col·laboradors romanien a Kíiv i la frase que ha fet fortuna en anglès, "I need ammunition, not a ride" (que podríem traduir com "necessito munició, no un passeig), van traçar les línies de la resistència a l'invasor. S'ha intentat reduir Zelenski a la condició de comediant (que ho és i molt bo), i se n'oblida la seva trajectòria com a empresari i productor audiovisual, amb un gran domini, ell i el seu equip, de l'art de la comunicació. Aquest coneixement i experiència s'han demostrat crucials a l'hora de liderar el país i de fer arribar els seus missatges a tot el món, sobretot a Occident. Com va escriure Eliot Cohen, un dels grans especialistes nord-americans en estratègia, en temps de guerra no va gens malament tenir una productora de televisió al capdavant del govern.

Els principals esdeveniments que s'han produït als camps de batalla són prou coneguts. Ucraïna ha assolit tres grans fites després de parar el cop inicial: foragitar els russos del nord de Kíiv i fins a la frontera, reconquerir l'oblast de Khàrkiv i recuperar Kherson, l'única capital regional que els invasors havien pogut ocupar el mes de febrer passat. El gran assoliment de Rússia, després d'arranar la ciutat de Mariupol, ha estat establir un corredor terrestre fins a Crimea des del qual controlen l'accés al mar d'Azov, però han estat incapaços d'arribar a l'emblemàtica ciutat d'Odessa i van perdre l'illa de les Serps, clau per dominar l'accés al Mar Negre. Malgrat els immensos recursos esmerçats, no han aconseguit controlar tot el Donbas, on Bakhmut resisteix des de l'estiu passat. Ara, tant els invasors com els ucraïnesos preparen noves ofensives per a la primavera, qui sap si decisives. Junt amb la guerra més o menys convencional, els russos han exhibit la seva cara més fosca amb la comissió de tota mena de crims: des de les violacions i assassinats de la població civil de Butxa i Irpin,  fins al bombardeigs indiscriminats sobre Mariupol, Bakhmut i altres ciutats dels Donbas, passant pels atacs a les infrastructures energètiques i a zones residencials de tot el país, i seguint per les deportacions d'infants, molts dels quals orfes a conseqüència dels atacs i que ara es lliuren a famílies russes per a la seva adopció.   

La sacsejada geopolítica ha estat excepcional i ha fet evidents les línies divisòries del planeta, amb el paper de Xina com a principal aliat de Rússia, però sense implicar-se més del compte en el conflicte, i l'oportunisme de l'Índia, que ha pretès mantenir una aparença de neutralitat per no perjudicar els seus tractes amb Rússia i l'accés al seu petroli a preus molt avantatjosos. Han caigut les caretes de molts presumptes defensors de la justícia global que s'han desentès del destí dels ucraïnesos, si no han donat un suport més o menys explícit a Rússia amb la pretensió de contribuir a una nova multipolaritat en detriment dels EUA i Occident. El paper d'alguns dirigents de l'esquerra llatinoamericana ha estat especialment galdós quan han marcat posicions d'equidistància respecte agressor i agredit, tot repetint mantres de la propaganda russa, com el que atribueix la invasió a unes fantasmagòriques provocacions de l'OTAN. Clama al cel que uns polítics especialitzats en assenyalar l' imperialisme "ianqui", real o imaginari, com a causa de tots els mals, siguin incapaços de demostrar una mínima empatia envers un país que és víctima de la forma més descarnada d'imperialisme, una invasió militar amb l'objectiu de subjugar l'estat i anorrear-ne la identitat nacional. El mateix es podria dir de molts dirigents del Sud global que encara es queixen del colonialisme, tot i fer més de cinquanta anys que gaudeixen de la independència, però que miren cap a una altra banda quan, en ple segle XXI, Rússia intenta colonitzar un estat sobirà. Però tot i les posicions ambigües de molts, la realitat és que l'Assemblea de l'ONU ha rebutjat massivament la invasió russa, tant al seu inici com en la darrera votació, el dia 22 de febrer, en què es va aprovar la resolució que exigeix la retirada russa d'Ucraïna, amb 141 vots a favor, 7 en contra i 32 abstencions, si bé entre els abstencionistes hi trobem els dos gegants demogràfics, Xina i Índia.

Tanmateix, una cosa és certa, Ucraïna és sobretot un afer europeu i no té sentit que demanem als països d'altres latituds que s'hi impliquin amb la mateixa intensitat que nosaltres. Els ucraïnesos són compatriotes europeus que lluiten per la seva llibertat i per formar part d'aquest espai compartit que és la Unió Europea, el qual, tot i uns defectes que els catalans coneixem prou bé, configura una de les àrees més pròsperes i lliures del planeta. Com que Europa ha estat incapaç de dotar-se d'autonomia estratègica, són els EUA, garants de la defensa comuna i de la seguretat col·lectiva del continent, els qui han assumit el gruix del suport militar a Kíiv, però el compromís dels països europeus en l'acollida dels refugiats i en la transferència de recursos i armament també és determinant.  Pel cap baix des de 2014, i des de fa un any de forma especialment dramàtica, Ucraïna paga un preu altíssim per haver-se allunyat del domini rus i iniciar el camí de la integració europea. El règim rus odia l'OTAN perquè és l'aliança militar que li impedeix desplegar els seus anhels expansionistes sobre els països que voldria dins la seva esfera d'influència, però el pitjor rival de Putin és la Unió Europea, no per la seva potència militar sinó per l'atractiu del seu model polític, econòmic i social, en què es combinen democràcia, drets civils, economia de mercat i estat del benestar.  Una mixtura que ha donat molt bons resultats a països que, fa poc més de trenta anys, encara estaven sotmesos a la tutela soviètica i que, d'estendre's amb èxit a Ucraïna, podria amenaçar amb el seu exemple el règim autocràtic del Kremlin. 

Contra tot pronòstic, Europa ha plantat cara de forma prou unitària al desafiament rus, malgrat les diferències internes i la dissidència filoputinista d'Hongria. La tímida resposta europea a les anteriors agressions moscovites ( Txetxènia, Geòrgia, Crimea, Donbas, Síria...) feia pensar que aquesta vegada es repetiria la mateixa història: quatre queixes diplomàtiques, unes quantes sancions i tornada al "business as usual" al més aviat possible, Però no ha estat així. Una vulneració del dret internacional d'una magnitud com la comesa per Putin a les portes d'Europa,  no podia restar impune, i en aquest cas hi ha tot un poble disposat a lluitar per restablir l'ordre alterat. Si Kíiv hagués capitulat, la resposta europea i occidental hauria estat del tot diferent, però la resistència  ucraïnesa ha fet inexcusable el compromís. Com era d'esperar, Polònia i els països bàltics han estat els més actius i generosos en l'esforç, en la mesura que són el que més amenaçats se senten. Però també França i Alemanya, tot i els intents diplomàtics de Macron amb el president rus i els titubejos de Scholz a l'hora d'enviar armes i tancs, s'hi han implicat més enllà del que hom esperava. Els EUA de Joe Biden i el Regne Unit han entès des d'un principi que a Ucraïna s'hi juga també l'ordre mundial: una victòria russa, a més de sotmetre un democràcia que vol integrar-se a Occident, donaria ales a les pretensions de Xina respecte Taiwan i als règims autoritaris d'arreu del món. La influència global nord-americana i occidental podria sortir-ne greument tocada, així com el model de democràcia liberal. 

La guerra també es lliura en l'àmbit de l'opinió pública. Al capdavall, en la mesura que el suport occidental és vital per al sosteniment de la resistència d'Ucraïna, l'opinió pública d'aquests països, i la seva possible traducció en les urnes, és un dels centres de gravetat del conflicte. Hi ha  un suport molt majoritari al poble ucraïnès i un rebuig equivalent a l'agressió russa, però la propaganda del Kremlin, molt anterior a l'inici de la invasió, incideix sobre franges no menyspreables de la població i aconsegueix portaveus en els àmbits més insospitats. Curiosament, tot i que podia ser previsible, l'extrema dreta i l'extrema esquerra han coincidit molt sovint en l'assumpció i propagació de la desinformació prorussa i anti-ucraïnesa. I si bé és comprensible que qualsevol parafeixista tingui simpatia per un règim com el putinista, cada dia més a prop dels seus ideals, l'adhesió de l'extrema esquerra a les tesis de Moscou és especialment delirant per com es contradiu amb la pretesa superioritat moral amb què van per la vida. Es fa evident com, per a certs sectors esquerranosos,  desgastar Occident, encara que això vulgui dir enfortir la "internacional autoritària", passa per davant de la llibertat dels pobles i dels drets humans més elementals. Però a més dels aliats ideològics i geopolítics de Moscou, la propaganda arrossega bona part de la terregada conspiranoïca que s'alimenta de tot allò que contradiu el "relat oficial" per compensar les seves limitacions intel·lectuals amb la creença que ells sí que saben com funciona el món i com ens manipulen els poderosos. Els propagandistes russos tenen ben identificats els col·lectius més vulnerables a la seva desinformació i fan un ús intensiu de les xarxes socials, així com dels periodistes i influenciadors afins, per escampar-hi les seves insídies. Així veiem com, els mateixos que durant la pandèmia assenyalaven les vacunes com el mal, propagaven després les ximpleries putinesques. De la mateixa manera que la posició davant de la invasió en l'àmbit internacional ha servit per conèixer l'autèntica naturalesa de molts líders i règims polítics, també a casa nostra hem pogut veure de quin peu calça cadascú i descobrir la profunda hipocresia de molts presumptes humanistes. 

Per tancar aquest text amb una nota positiva, només puc expressar la meva total admiració envers el poble ucraïnès i els seus dirigents que cada dia donen una lliçó de valentia i dignitat al món. Fa un any molta gent amb prou feines sabia de l'existència d'Ucraïna; d'altres, sota l'influx de la propaganda russa,  se l'imaginaven com un estat corrupte, fallit i infestat de nazis; i pocs, els més bons coneixedors d'aquella realitat, sabien que des de la Revolució del Maidan i malgrat la guerra a l'Est i els problemes econòmics i polítics, el país havia fet avenços molts importants amb la vista posada en la integració europea. El que gairebé ningú no podia pensar és que aquell estat seria capaç de resistir una invasió russa a gran escala i alhora viure un procés de construcció nacional accelerat que en farà una nació molt més cohesionada i potent a Europa i al món, un cop es treguin de sobre l'invasor. 

Slava Ukraini!!!