Montserrat, Poblet i Santes Creus

Article publicat a l'Europeu: https://www.leuropeu.cat/montserrat-poblet-i-santes-creus/

Montserrat és la nostra muntanya sagrada. Per a una majoria de catalans, tant d’origen pretèrit com d’arribada recent, és com la Meca per als musulmans, un indret on cal anar-hi almenys un cop a la vida.  De fet, molts hi pelegrinen gairebé cada any. No cal ser catòlic ni català per sentir-ne l’atracció: el president Obama i Spielberg van aprofitar la seva assistència al concert barceloní de Bruce Springsteen per pujar a l’abadia, els turistes hi acudeixen en massa, és un paradís per als amants de l’escalada i l’excursionisme, i els interessats en el misteri es poden immergir en els mites i llegendes que embolcallen l’espai, des del Sant Graal fins als suposats albiraments d’ovnis.  

La popularitat de la mare de Déu de Montserrat i l’espectacular orografia de la muntanya, visible des de molts indrets del país, van contribuir a fer-ne un símbol nacional, fins al punt que, l’any 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat patrona oficial de Catalunya, un paper que ja exercia de molt abans, com  ho testimonien les antigues mostres del seu culte allà on existien comunitats de catalans, o el fet que l’església d’acollida dels pelegrins procedents de la Corona d’Aragó a Roma fos la de Santa Maria de Montserrat, a la Via Monserrato, que al S.XIX va ser fusionada amb l’església dels castellans per passar a anomenar-se “Iglesia Nacional Española de Santiago y Montserrat.”. Un altre exemple d’apropiació espanyola del llegat català.

El culte a la Moreneta i les peregrinacions i visites a la seva muntanya estan estretament lligades a la catalanitat i han contribuït a mantenir la idea de comunitat nacional durant els llargs períodes d’absència d’institucions polítiques pròpies. No debades,  els actes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, l’any 1947, van marcar una primera i tímida represa catalanista després de la desfeta de 1939, i no és per casualitat que el Virolai va ser un dels cants entonats amb més emoció per la gernació congregada davant la conselleria d’Economia el 20 de setembre de 2017. No és tant una qüestió de fe religiosa, que probablement molts dels cantaires no compartien, sinó d’una vivència íntima de la catalanitat, ja sigui per experiència pròpia o pel lligam amb la fe de pares i avis, els quals potser no tenien cap senyera a casa però sí una imatge de la Moreneta que a vegades en feia la funció, fins i tot de forma inconscient.

Montserrat és símbol i constructor de catalanitat a un nivell espiritual, però una nació, per ser completa, necessita alguna cosa més que sentiments i emocions d’identificació, s’ha de vincular amb una idea de comunitat política. Els catalans tenim la sort que, a diferència d’altres nacions que gairebé no disposaven de referents institucionals previs a una presa de consciència més o menys tardana, som hereus d’un passat polític de primer ordre que va assolir la seva màxima esplendor durant l’edat mitjana. Per retrobar-se amb aquest passat inspirador res de millor que uns altres monestirs benedictins, en aquest cas de l’Orde del Cister, amb una enorme significació nacional, tot i que encara poc reconeguda: Poblet i Santes Creus.  Si a Montserrat es vinculen pàtria i espiritualitat i una experiència íntima i familiar de catalanitat, Poblet i Santes Creus, i més concretament,  les tombes dels reis de la Corona catalanoaragonesa que s’hi alberguen, ens connecten amb la dimensió més política de la catalanitat, amb l’exercici i la projecció del poder i la institucionalització de la pàtria. El president Tarradellas deia que preferia Poblet perquè era una institució més vinculada al concepte d’estat que no pas Montserrat,  i per això, i d’altres raons, hi va dipositar el seu arxiu personal. No cal ser tarradellista per donar-li la raó. Poblet, que mereix una visita només pel seu valor arquitectònic,  ens permet, a través del Panteó Reial, rememorar la idea d’un estat compost medieval en què catalans i valencians disposàvem de les nostres pròpies lleis i institucions i teníem presència i influència per tota la Mediterrània. No es tracta d’una catalanitat limitada al Principat sinó més àmplia i diversa, que ocupava un paper central i dirigent a la Corona d’Aragó (que no s’ha de confondre amb el Regne d’Aragó que n’era una de les parts).  

A Poblet trobem, entre d’altres,  la tomba de Jaume I, el pare involuntari dels Països Catalans, i també la d’Alfons el Magnànim, el rei que, tot i ser castellà i situar la seva cort a Nàpols,  va defensar els nostres interessos comercials, va fer possible que la nostra llengua i cultura gaudissin de presència i prestigi a la Itàlia meridional i va ser clau perquè Alfons de Borja pogués assolir el papat amb el nom de Calixt III, acompanyat de tots els “catalani” que segons els romans de l’època  infestaven el Vaticà, entre els quals el seu germà Roderic, el futur papa Alexandre VI. Per cert, el mausoleu dels Borja es troba a l’abans esmentada església romana de Santa Maria de Montserrat.

L’important no és la persona de cada monarca sinó el que representa la institució i com, a través de la seva figura, ens podem traslladar a alguns dels episodis més rellevants de la nostra història en què, tot i situant-nos en un context específicament medieval, es pot dir que disposàvem de les institucions pròpies del Principat i alhora compartíem una poderosa Corona amb els valencians, els aragonesos i els altres regnes i entitats que un moment o altre en van formar part. Per això la remembrança de les gestes medievals va ser clau per a la nostra Renaixença cultural i per recuperar la vocació de nació política.

Als pobles sotmesos, quan no se’ls nega l’existència, se’ls intenta reduir a la condició de grup ètnic rural, sense història política. Poblet, que Pere el Cerimoniós va convertir en Panteó Reial, si bé les tombes actuals són una reconstrucció del S. XX, és una refutació de qualsevol intent de banalització folklòrica de la catalanitat. També ho és Santes Creus, un altre magnífic monestir cistercenc a la mateixa Conca de Barberà on, a més del sepulcre de Jaume II i de la seva esposa Blanca d’Anjou,  trobem el mausoleu de Pere el Gran, el fill de Jaume I que va convertir la Corona en una potència mediterrània, amb una fita tan rellevant com la conquesta de Sicília, tot aprofitant la revolta antifrancesa iniciada amb les “Vespres sicilianes”.  A conseqüència de la pugna siciliana de Pere d’Aragó amb la dinastia francesa dels Anjou,  Catalunya va ser envaïda pel rei de França Felip l’Ardit, les hosts del qual van ser foragitades del Principat per la brava resistència catalana, que va assolir victòries memorables a la batalla naval de la Illes Formigues i al Coll de Panissars, ja en plena retirada francesa. La tomba de Pere el Gran és l’única de les aquí esmentades que no va ser objecte de cap profanació, malgrat els múltiples pillatges que van patir els monestirs, sobretot durant el S. XIX. L’obertura de la banyera romana de pòrfir, com les dels reis de Sicília, on reposen les restes del monarca, en va permetre l’estudi i comprovar que, efectivament, es tracta d’aquell personatge, del qual es va elaborar un retrat robot. Als peus del mausoleu reial trobem la llosa funerària de Roger de Llúria, l’almirall d’almiralls, nat a Calàbria i educat a Catalunya, qui va comandar l’Armada del rei en les seves victòries navals més decisives, tant a Catalunya com a Sicília i al sud d’Itàlia,  i va fer realitat l’hegemonia catalana a la Mediterrània occidental. Per fidelitat al rei, Roger de Llúria va voler ser enterrat al seu costat. Només per rememorar aquests dos grans personatges i l’època de la nostra història que ens evoquen, la visita a Santes Creus ja estaria justificada, però el monestir també és una mostra esplèndida del gòtic cistercenc, amb l’afegit del palau reial que s’hi feu construir el Pere el Gran.  

Poblet i Santes Creus haurien de ser també un lloc de pelegrinatge habitual del catalans que, aprofitant l’avinentesa,  poden afegir a la visita un altre cenobi del Cister, a Vallbona de les Monges, a l’Urgell. En aquest monestir femení, a més de visitar i conèixer un altre magnífic exemple del gòtic cistercenc, hi trobem la tomba de la reina Violant d’Hongria, qui fou esposa de Jaume el Conqueridor, la figura de la qual ens permet rememorar la connexió de la monarquia catalanoaragonesa amb les altres monarquies europees, una connexió com la que va permetre al seu fill Pere el Gran, a través del seu enllaç amb Constança, de la dinastia Hohenstaufen, reclamar la corona de Sicília. Així doncs, en un circuit de poc més de 60 quilòmetres entre les comarques de la Conca de Barberà i l’Urgell, podem entrar en contacte amb els períodes més gloriosos de la Catalunya medieval alhora que gaudim d’un gòtic que, insospitadament, s’erigeix puixant i serè enmig de paisatges de plenitud rural.   

Si Occident es configura a través de la contraposició i la síntesi simbòlica entre Atenes i Jerusalem, símbol la primera de la raó i de la filosofia, i símbol la segona de la veritat revelada i de la religió monoteista, podem fer una analogia amb la tensió simbòlica entre els diferents significats complementaris que tenen Montserrat i Poblet-Santes Creus per als catalans: esperit i consciència de ser; i   vocació d’estat i de projecció internacional.