El món no ens mira amb bons ulls

 Contràriament a allò que podia semblar durant el “Procés”, una de les febleses més greus de l’independentisme català és la manca de suport internacional, sobretot allà on és més rellevant per a nosaltres, a la UE i als EUA. Això és degut a una campanya sistemàtica de criminalització seguida per l’Estat,  a molts errors propis i al fet que l’independentisme no desperta gaires simpaties enlloc del planeta, en especial quan es pretén la secessió respecte d’un estat formalment democràtic, ben integrat a Occident i sense grans conflictes amb altres països.

Qualsevol persona avesada a llegir premsa internacional sap que, si bé no tothom tracta l’independentisme amb la mateixa duresa, ningú no reconeix cap legitimitat al referèndum de l’1 d’octubre, tant per les circumstàncies en què es va celebrar com sobretot pel seu caràcter “il·legal” segons l’ordenament vigent.  Els fracassos reiterats de les euroordres dictades pel Jutge Llarena van posar al descobert la desmesura jurídica de les acusacions formulades per la “justícia espanyola”, però no atorguen cap mena de validació jurídica al “Procés”, com a vegades s’ha volgut fer creure a Catalunya, i tampoc no han posat Espanya contra les cordes, per més que en algun moment el ridícul fos notable. Hores d’ara, el cost reputacional que va tenir per a l’Estat la repressió del Primer d’Octubre i l’empresonament dels líders independentistes es pot considerar amortitzat, sobretot després dels indults, fins al punt que la dreta espanyola s’ha vist amb cor d’engegar una desvergonyida campanya internacional contra l’amnistia dels independentistes catalans amb la finalitat d’evitar la investidura de Pedro Sánchez i fer-li la vida impossible. Davant d’això, les opinions publicades a la premsa occidental són diverses, des dels qui defensen l’amnistia com un preu necessari a pagar fins als qui ho consideren una concessió intolerable als “separatistes”, però en cap mitjà rellevant no es fa una valoració positiva de l’independentisme català.

Crida l’atenció que als independentistes catalans se’ls qualifica sistemàticament com a “separatistes”, una terme amb clares connotacions negatives ( per allò de separar el que suposadament estava harmònicament unit), mentre que als escocesos se’ls qualifica més sovint com a “pro-independence” o amb altres termes políticament més neutres. Escòcia, que no deixa de ser una “autonomia” britànica, gaudeix d’un important reconeixement internacional i el seu independentisme és respectat com a “legítim”, a la inversa de l’independentisme català que, malgrat el seu caràcter escrupolosament cívic i pacífic, sovint és percebut com una mena de moviment disruptiu i antisistema respecte al qual val més mantenir les distàncies. La campanya  espanyola de criminalització dels catalans, a la qual també hem contribuït amb alguns errors de posicionament internacional,  ha estat molt més eficaç que no pas el victimisme que hem practicat des de l’1-O. 

A favor del reconeixement de l’independentisme escocès hi juga el fet que el Regne Unit sempre ha reconegut el seu caràcter plurinacional, fins i tot quan negava tota autonomia a escocesos i gal·lesos, i sobretot, el fet que el govern del conservador David Cameron promogués la celebració del referèndum d’autodeterminació. El Brexit, a curt termini, ha estat un regal per als independentistes d’Escòcia que els ha permès gaudir d’un certa simpatia i comprensió a la UE,  si bé a mitjà i llarg termini, en la mesura que la seva economia es desvinculi del continent i es trobi més condicionada pels tractats de comerç britànics, pot fer aparèixer la independència com una opció menys viable i, per tant, menys desitjable per als pragmàtics escocesos. El reconeixement d’Escòcia va més enllà de la UE. Quan Catalunya encara patia plenament l’ostracisme internacional induït per Espanya, la primera ministra i líder independentista Nicola Sturgeon va ser rebuda amb tots els honors per l’aleshores “speaker” de la Cambra de Representants dels EUA, Nancy Pelosi.  Gosaria dir que entre la comunitat internacional existeix un  consens difús en admetre que si a Escòcia mai hi ha una majoria sòlida a favor de la independència ( que fins ara no ha existit, malgrat els èxits electorals de l’SNP), el país esdevindrà un estat sobirà. En canvi, quan es tracta de Catalunya, el consens és més aviat en sentit contrari, malgrat que les enquestes segueixen indicant que en un referèndum pactat la independència podria ser l’opció majoritària. Tant en un cas com en l’altre, hom compta amb una reacció diferent de l’estat dominant. En el cas britànic, es pressuposa que Londres no podrà ni voldrà mantenir indefinidament una Escòcia sotmesa contra la seva voluntat. En el cas espanyol, es dona per descomptat que Madrid no cedirà i que els catalans, encara que majoritàriament vulguin la independència, no estan disposats a fer els esforços i sacrificis necessaris per obligar l’estat a reconèixer-ne el dret a l’autodeterminació.

En aquest escenari, que el nou govern espanyol necessiti els vots dels dos principals partits independentistes catalans pot ser una oportunitat per recuperar una certa respectabilitat en l’àmbit internacional, necessària també per contrarestar una campanya de la dreta espanyola que encara pot perjudicar més la nostra ja prou malmesa imatge. Per dir-ho a la manera judoka, es tracta de fer servir la força de l’adversari en benefici propi. Si l’independentisme pot exercir una influència real sobre el govern espanyol esdevindrà interessant per a múltiples actors internacionals que ens feien el buit però que ara poden entendre que es tracta d’un interlocutor a tenir en compte. A partir d’aquí, correspon als dirigents independentistes saber jugar en benefici del país les cartes que de forma gairebé insospitada es van guanyar en les darreres eleccions espanyoles.