És el poder, estúpid

L'estratega electoral de Bill Clinton per a les presidencials de 1992 repetia als seus col·laboradors una expressió que va fer fortuna: "the Economy, stupid", més coneguda com a "It's the Economy, stupid". La idea que un dels eixos centrals de la campanya per derrotar Bush pare passava per atacar-lo pel flanc econòmic, perquè justament era la màxima preocupació del país en una època de crisi com la que s'hi vivia.  Avui l'economia també és la màxima preocupació del dia a dia dels catalans, però un discurs polític que a Catalunya pretengui centrar-se només en l'economia no té cap ni peus, perquè per fer una política econòmica efectiva cal disposar d'un poder polític que el nostre país no té, una impotència que sobretot es posa de manifest en un període d'escassedat com el present, quan ni tan sols no es pot ocultar la manca de poder amb el repartiment de subvencions i ajudes. La Generalitat i els governs locals poden fer coses, però el seu marge de maniobra és ínfim, la política fiscal, la legislació de referència i les grans magnituds econòmiques corresponen al govern de Madrid. La UE hi posa la música, és cert, però la lletra, les mesures concretes, les posen els governs estatals, i seguint el símil, als catalans només se'ns permet seguir la seva partitura, amb alguna petita llibertat interpretativa. Això val per a la política econòmica, però es pot fer extensiu a tots els àmbits governamentals, on als catalans, a través de les nostres institucions, tan sols se'ns permet administrar els recursos que ens cedeix l'estat dins els estrets límits marcats pel mateix. Tot i les limitacions, a Catalunya s'han fet coses molt importants, com ara un model propi de sanitat, que ha optimitzat l'ús dels recursos provinents de les iniciatives privades i socials (element distintiu del país) i dels estrictament públics. Un model exemplar, però subjecte, dia sí dia també, a l'escanyament econòmic i a les imposicions del govern espanyol, el mateix que podem dir del model educatiu, avui amenaçat per la manca de recursos i la llei Wert. 

La revolució que s'ha produït a Catalunya durant els darrers anys és que per primera vegada una majoria de catalans s'ha adonat que a l'arrel dels problemes del país s'hi troba la manca de poder polític. Ja podem tenir grans idees sobre l'equilibri territorial, el transport sostenible, la recerca, l'ensenyament o els serveis socials, no serveixen de res si no tenim el poder per aplicar-les.

Fins fa poc el catalanisme majoritari s'havia mogut entre la reivindicació de noves quotes de poder i l'exigència que aquells que tenien el poder a Madrid  l'exercissin tenint en compte els interessos catalans. La sentència de l'Estatut va demostrar la impossibilitat d'ampliar els perímetres del nostre poder autonòmic i el capteniment dels successius governs espanyols ha fet evident que el seu concepte de l'interès general no tan sols ignora els interessos catalans sinó que sovint hi va directament en contra. En definitiva, cada dia més catalans creuen que no podem confiar el nostre futur a les concessions que en un sentit o altre ens pugui fer el poder espanyol, cada dia més catalans volen un poder català. Aquesta és la gran revolució, un canvi mental molt gran, al qual alguns no saben o no volen adaptar-se, per la qual cosa intenten seguir analitzant la nostra realitat amb els esquemes del passat, amb la pretensió de tornar-hi, volent focalitzar el debat polític en la lluita partidista per les engrunes de poder autonòmic en comptes de la lluita nacional per la sobirania. Se'ns ofereixen enquestes electorals que volen destacar el sorpasso d'ERC, la derrota de CiU i l'ascens de Ciutadans, passant per damunt de les dades que avui són rellevants, més enllà d'una estimació d'escons amunt o avall: l'aclaparadora majoria dels partits catalans partidaris del dret a decidir, la majoria absoluta dels partidaris de l'estat propi i la minorització creixent dels dos grans partits d'obediència espanyola, el PP i el PSC-PSOE, els partits que articulen Espanya i que se succeeixen al govern de l'estat. Les tendències de fons que assenyalen els estudis d'opinió són contundents en la línia apuntada, ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer. Unes eleccions convencionals al Parlament de Catalunya són lluny encara, abans tindrem una consulta d'autodeterminació o unes eleccions plebiscitàries, i tant una via com una altra, sigui quin sigui el resultat, equival a un tsunami polític després del qual res no podrà seguir com abans, començant pel mateix mapa de partits. Amb aquesta expectativa fer política partidista amb la calculadora de vots a la mà és absurd, tant pels qui aspirin a conservar els seus càrrecs com pels qui pretenguin conquerir-los. Al capdavall la ciutadania, amb independència de les seves preferències polítiques, tampoc no es mostra gaire atreta pels moviments tàctics de seducció electoralista, justament pel canvi mental que s'ha produït al país.