No és cap sorpresa

Que el PSC s'hagi despenjat del dret a decidir no hauria de sorprendre a ningú. El que ha estat sorprenent és que hi hagi estat flirtejant fins ara, i el que és altament positiu és que els millors quadres que ha tingut al llarg de la seva història sí que s'estan pronunciant a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya. Al PSC se li retreu que amb els acords del seu darrer Consell Nacional s'ha apartat d'un trajectòria catalanista que suposadament hauria seguit fins ara. Però sense negar que el PSC ha prestat innegables serveis a la nació, ha estat també, entre altres coses i en unes èpoques de forma més marcada que d'altres, el gran partit espanyol de Catalunya.  A vegades sembla que oblidem que durant molts anys, gairebé dues dècades, l'autèntic líder del PSC no va ser Joan Reventós ni Raimon Obiols ni Pasqual Maragall, sinó Felipe González. Narcís Serra va deixar l'alcaldia de Barcelona per esdevenir Ministre de Defensa del govern que, a més de posar successius pals a les rodes del desplegament de l'autogovern català,  va intentar implantar la LOAPA. El malaguanyat Ernest Lluch, que durant els darrers anys de la seva vida va defensar fórmules neoaustriacistes d'articulació plurinacional de l'estat, va apunyalar públicament l'autonomia del PSC respecte al PSOE el dia que, sent portaveu de l'encara existent grup parlamentari dels socialistes catalans a Madrid, es va negar presentar les esmenes que el seu partit havia formulat a la mateixa LOAPA.  Des d'aleshores la història de la presència parlamentària del PSC a Madrid ha estat una història de submissió al PSOE, amb una única i veiem que efímera excepció, justament quan es va desmarcar dels seus socis espanyols votant a favor del dret a decidir dels catalans. En els orígens del PSC-PSOE hi ha un partit catalanista, el PSC(Congrés), que hi va aportar tota una generació de dirigents il·lustrats, i la Federació Catalana del PSOE, que hi va aportar Felipe González, Alfonso Guerra i tot el que aquests arrossegaven entre una part substancial de la població catalana. També s'hi van afegir les restes del PSC (Reagrupament), el petit partit, encara més catalanista, del llegendari Josep Pallach, el polític que  tan sols alguns iniciats van conèixer, perquè va morir el gener de l'any 1977, però que sempre s'esmenta quan es pretén especular sobre el que hauria pogut ser, però no ha estat, una socialdemocràcia catalana sense la tutela del PSOE.   El PSC ha estat un gran partit a Catalunya, no debades fins al darrer cicle electoral havia guanyat gairebé totes les eleccions menys les del Parlament, i la seva força no s'ha limitat als àmbits metropolitans, sinó que en un moment o altre ha tingut l'alcaldia de la immensa majoria de les capitals de comarca. Fins fa quatre dies mantenia un electorat fidel i majoritari en els sectors socials de la immigració d'origen espanyol, l'adhesió de bona part de la "progressia" culta, multitud d'alcaldes que aconseguien suports electorals més enllà de les fronteres naturals del partit, i el valor de vot útil enfront el PP en les eleccions espanyoles. Aquesta combinació, tan exitosa durant dècades,  s'ha volatilitzat des de 2008, per una banda per les mateixes causes que han afeblit els socialistes espanyols, el descrèdit per la gestió de la crisi que va fer el segon govern Zapatero, i per una altra, de forma demolidora, pel desplaçament de la centralitat catalanista de l'autonomisme a l'independentisme. El catalanisme maragallià, un invent tardà de l'alcalde de Barcelona, els va permetre obtenir els seus millors resultats al Parlament de Catalunya i posteriorment formar el primer tripartit, però se'ls en va anar de les mans quan per decisió personal del president Maragall el grup parlamentari socialista va donar suport a l'ambiciós estatut de setembre de 2005, contra el criteri del primer secretari Montilla, que tot just l'endemà va anunciar que hi presentarien esmenes. El resultat ja és conegut: la malaurada trajectòria d'aquell estatut va desplaçar l'autonomisme fora del centre polític per situar-hi el sobiranisme. Un canvi que ha passat una factura altíssima als socialistes catalans i que els ha abocat a replegar-se en el seu nucli dur de militants i electors més vinculat al PSOE. Hauria estat bonic que el PSC s'hagués compromès de debò amb el dret a decidir, però la seva genètica política ho feia gairebé impossible, al capdavall és la versió catalana d'un dels dos gran partits que vertebren Espanya, per la qual cosa, en el marc del procés de Catalunya cap a la independència, estava destinat a decantar-se del costat de l'estat, encara que sigui renunciant a una part del seu electorat.