El conflicte d'Israel i Palestina aixeca passions, evidentment per la seva dimensió humanitària, però sobretot perquè milions de persones d'arreu del món hi projecten els seus propis valors i identitat. Els àrabs i els musulmans se solidaritzen amb els palestins perquè són dels seus, i el seu drama ha esdevingut la gran causa panàrab i panislàmica, el gran punt de trobada entre àrabs de diferents confessions, entre musulmans xiïtes i sunnites, i entre àrabs, perses i indonesis. Bona part de l'esquerra mundial s'identifica amb els palestins perquè, amb els anys, la causa d'Israel ha esdevingut una de les prioritats de la política exterior nord-americana, el gran Satan, al mateix temps que s'identifica els palestins com la part feble i els israelians com la part forta. La dreta antisemita, per raons òbvies, també s'apunta a la coalició anti-Israel. Per altra banda, els pro-israelians ho són també per diversos motius: els uns perquè pertanyen a la diàspora jueva, els altres, perquè hi veuen l'avantguarda d'Occident, uns altres, perquè els fascina la història èpica de la construcció i defensa de l'Estat d'Israel, o perquè és l'única democràcia real de la zona, o per admiració cap al poble jueu, i alguns, fins i tot perquè hi veuen el compliment d'un mandat bíblic. Al capdavall, la simpatia cap a uns o altres respon normalment a una barreja de diverses motivacions. En el meu cas sóc pro-israelià, la qual cosa no m'impedeix criticar els abusos, els errors i la mala conducta que pugui tenir en cada cas l'Estat d'Israel. Tanmateix, encara que en sigui crític, crec que mai no assisitiria a una manifestació com la d'ahir a Barcelona, que més enllà d'expressar l'oposició a una operació militar concreta, acaba esdevenint un immens aquelarre en què tots els anti-israelians poden manifestar el seu odi sense limitacions. No dubto que molts dels assistents hi van de bona fe, esgarrifats per la catàstrofe humanitària, però al final qui acaba dominant la funció són els de l'odi. Des del meu "partit pres" em resulta difícil pronunciar-me d'una forma categòrica respecte a l'Operació Plom Fos. Entenc que està justificada pels atacs constants de Hamàs contra la població civil del sud d'Israel, entenc que la primera obligació de l'estat d'Israel és protegir la seva gent, i tinc molt clar que, contràriament, Hamàs utilitza la seva població civil com a escuts per evitar els contraatacs israelians i com a eina propagandística, si aquesta atacs es produeixen. Em queda el dubte de si al final aquesta acció armada servirà per acabar decisivament amb el llançament de míssils des de Gaza o serà tan sols un nou episodi de violència sagnant d'un conflicte sense fi.
El conflicte d'Israel i Palestina aixeca passions, evidentment per la seva dimensió humanitària, però sobretot perquè milions de persones d'arreu del món hi projecten els seus propis valors i identitat. Els àrabs i els musulmans se solidaritzen amb els palestins perquè són dels seus, i el seu drama ha esdevingut la gran causa panàrab i panislàmica, el gran punt de trobada entre àrabs de diferents confessions, entre musulmans xiïtes i sunnites, i entre àrabs, perses i indonesis. Bona part de l'esquerra mundial s'identifica amb els palestins perquè, amb els anys, la causa d'Israel ha esdevingut una de les prioritats de la política exterior nord-americana, el gran Satan, al mateix temps que s'identifica els palestins com la part feble i els israelians com la part forta. La dreta antisemita, per raons òbvies, també s'apunta a la coalició anti-Israel. Per altra banda, els pro-israelians ho són també per diversos motius: els uns perquè pertanyen a la diàspora jueva, els altres, perquè hi veuen l'avantguarda d'Occident, uns altres, perquè els fascina la història èpica de la construcció i defensa de l'Estat d'Israel, o perquè és l'única democràcia real de la zona, o per admiració cap al poble jueu, i alguns, fins i tot perquè hi veuen el compliment d'un mandat bíblic. Al capdavall, la simpatia cap a uns o altres respon normalment a una barreja de diverses motivacions. En el meu cas sóc pro-israelià, la qual cosa no m'impedeix criticar els abusos, els errors i la mala conducta que pugui tenir en cada cas l'Estat d'Israel. Tanmateix, encara que en sigui crític, crec que mai no assisitiria a una manifestació com la d'ahir a Barcelona, que més enllà d'expressar l'oposició a una operació militar concreta, acaba esdevenint un immens aquelarre en què tots els anti-israelians poden manifestar el seu odi sense limitacions. No dubto que molts dels assistents hi van de bona fe, esgarrifats per la catàstrofe humanitària, però al final qui acaba dominant la funció són els de l'odi. Des del meu "partit pres" em resulta difícil pronunciar-me d'una forma categòrica respecte a l'Operació Plom Fos. Entenc que està justificada pels atacs constants de Hamàs contra la població civil del sud d'Israel, entenc que la primera obligació de l'estat d'Israel és protegir la seva gent, i tinc molt clar que, contràriament, Hamàs utilitza la seva població civil com a escuts per evitar els contraatacs israelians i com a eina propagandística, si aquesta atacs es produeixen. Em queda el dubte de si al final aquesta acció armada servirà per acabar decisivament amb el llançament de míssils des de Gaza o serà tan sols un nou episodi de violència sagnant d'un conflicte sense fi.
Comentaris