Tot apunta que ens trobem en l'inici d'una nova època, marcada per un nou paradigma econòmic i social. En un post anterior ja he apuntat que el S. XXI pot ser un nou segle americà, malgrat l'emergència de velles i noves potències i de realitats alternatives, com ho ha estat bona part del segle XX . Però més enllà de l'hegemonia nord-americana, que no veig perillar, la crisi econòmica actual obre la porta a un canvi profund en la manera d'entendre els papers de l'estat i del mercat. A Europa Occidental, a partir de 1945, es va bastir un consens basat en la construcció de l'estat del benestar i el mantenient d'una economia de mercat fortament intervinguda pels oders públics. A partir dels anys 80, si bé com a conseqüència de la crisi de 1973, es va iniciar una etapa, que s'ha titllat de neoliberal, marcada per la privatització, la desregulació, i l'obertura de mercats, al mateix temps que es posava fre al creixement de l'estat del benestar. Aquesta segona etapa, lligada plenament al procés de globalització, ha generat una gran onada de prosperitat que, amb alts i baixos, s'ha gaudit en molts punts del planeta. L'onada s'ha estavellat contra l'escullera de la present crisi financera, i cal imaginar noves fórmules per superar els obstacles i iniciar un nou període de progrés. Massa aviat, moltes veus de l'esquerra han anunciat el retorn del paradigma socialdemòcrata, però obliden que en aquests moments es reclama més intervenció estatal, sí, però no pas per incrementar l'estat del benestar, sinó per injectar un nou impuls a l'economia. Segurament s'hauran de canviar algunes de les regles que ens han guiat durant les últimes dècades, però no assistirem a un retorn de velles fórmules, sinó més aviat a l'experimentació de nous camins, sota la premissa que a l'hora de fer diners no tot s'hi val. Des d'una perspectiva més local, crec que a Catalunya no tan sols ens hem de plantejar que volem una economia que generi riquesa, sinó també com volem generar aquesta riquesa. Massa sovint sento allò que la "pela és la pela" com a excusa d'una recerca del benefici que justifica tots els mitjans. És normal que els individus cerquin el seu propi benefici sense gaires miraments, però un país ha de ser col·lectivament autoexigent. Amb això vull dir que, si bé en els darrers anys a Catalunya s'han fet molts diners, si en el balanç posem en consideració tots els interessos en joc, el resultat és negatiu, perquè l'excessiva dependència de sectors com ara el turisme i la construcció, i la corresponent importació de mà d'obra barata, ha causat un impacte negatiu de llarga durada, marcat per la degradació dels serveis públics, la baixa productivitat, el creixement dels problemes socials, el deteriorament de determinades zones urbanes, la disminució del nivell cultural, i el que per a mi és pitjor, una creixent minorització de la identitat nacional catalana, com va dir un, Catalunya podria arribar a morir d'èxit. Finlàndia és un país que ha sabut aprofitar la globalització per enriquir-se, i ho ha fet apostant molt a fons per l'educació i per les noves tecnologies. Suposo que amb la crisi també ho passen malament, però el llegat que els han deixat els darrers de creixement és del tot positiu. No es pot dir el mateix a Catalunya. Per això, en aquests moments de canvis, toca plantejar-se un nou model econòmic i social per a Catalunya, plenament integrat en els xarxes de la globalització, i que alhora permeti preservar els nostres interessos.
Tot apunta que ens trobem en l'inici d'una nova època, marcada per un nou paradigma econòmic i social. En un post anterior ja he apuntat que el S. XXI pot ser un nou segle americà, malgrat l'emergència de velles i noves potències i de realitats alternatives, com ho ha estat bona part del segle XX . Però més enllà de l'hegemonia nord-americana, que no veig perillar, la crisi econòmica actual obre la porta a un canvi profund en la manera d'entendre els papers de l'estat i del mercat. A Europa Occidental, a partir de 1945, es va bastir un consens basat en la construcció de l'estat del benestar i el mantenient d'una economia de mercat fortament intervinguda pels oders públics. A partir dels anys 80, si bé com a conseqüència de la crisi de 1973, es va iniciar una etapa, que s'ha titllat de neoliberal, marcada per la privatització, la desregulació, i l'obertura de mercats, al mateix temps que es posava fre al creixement de l'estat del benestar. Aquesta segona etapa, lligada plenament al procés de globalització, ha generat una gran onada de prosperitat que, amb alts i baixos, s'ha gaudit en molts punts del planeta. L'onada s'ha estavellat contra l'escullera de la present crisi financera, i cal imaginar noves fórmules per superar els obstacles i iniciar un nou període de progrés. Massa aviat, moltes veus de l'esquerra han anunciat el retorn del paradigma socialdemòcrata, però obliden que en aquests moments es reclama més intervenció estatal, sí, però no pas per incrementar l'estat del benestar, sinó per injectar un nou impuls a l'economia. Segurament s'hauran de canviar algunes de les regles que ens han guiat durant les últimes dècades, però no assistirem a un retorn de velles fórmules, sinó més aviat a l'experimentació de nous camins, sota la premissa que a l'hora de fer diners no tot s'hi val. Des d'una perspectiva més local, crec que a Catalunya no tan sols ens hem de plantejar que volem una economia que generi riquesa, sinó també com volem generar aquesta riquesa. Massa sovint sento allò que la "pela és la pela" com a excusa d'una recerca del benefici que justifica tots els mitjans. És normal que els individus cerquin el seu propi benefici sense gaires miraments, però un país ha de ser col·lectivament autoexigent. Amb això vull dir que, si bé en els darrers anys a Catalunya s'han fet molts diners, si en el balanç posem en consideració tots els interessos en joc, el resultat és negatiu, perquè l'excessiva dependència de sectors com ara el turisme i la construcció, i la corresponent importació de mà d'obra barata, ha causat un impacte negatiu de llarga durada, marcat per la degradació dels serveis públics, la baixa productivitat, el creixement dels problemes socials, el deteriorament de determinades zones urbanes, la disminució del nivell cultural, i el que per a mi és pitjor, una creixent minorització de la identitat nacional catalana, com va dir un, Catalunya podria arribar a morir d'èxit. Finlàndia és un país que ha sabut aprofitar la globalització per enriquir-se, i ho ha fet apostant molt a fons per l'educació i per les noves tecnologies. Suposo que amb la crisi també ho passen malament, però el llegat que els han deixat els darrers de creixement és del tot positiu. No es pot dir el mateix a Catalunya. Per això, en aquests moments de canvis, toca plantejar-se un nou model econòmic i social per a Catalunya, plenament integrat en els xarxes de la globalització, i que alhora permeti preservar els nostres interessos.
Comentaris