"Ha ganado España"?

"Ha ganado España", va afirmar categòricament, el diumenge a la nit, un dels comentaristes de la tertúlia de la ultraespanyola "Intereconomía TV" , referint-se als resultats electorals d'Euskadi, i potser també als de Galícia, per l'arraconament del BNG, si bé no em sembla més espanyolista el Nuñez Feijoo, qui, com va dir un comentarista d'un altre d'aquests meravellosos canals espanyols a què ens dóna accés la TDT, "ya ves, ha hablado en gallego", que en Touriño. Galícia és un cas molt especial, perquè si bé per una banda és la nació ibèrica sense estat que ha rebut menys immigració -al contrari, ha generat una enorme emigració-, el galleguisme majoritari no ha passat d'una certa exaltació folklòrica, sense projecte nacional al darrere, i sense capacitat per combatre efectivament la diglòssia, la patuesització i l'abandonament del gallec per part de les classes mitjanes urbanes. El BNG, per la seva part, ha estat capaç d'aglutinar la major part del nacionalisme i convertir-lo en força de govern, però el pes excessiu dels plantejaments d'esquerra radical de bona part dels seus quadres constitueix un llast que l'allunya de la centralitat necessària per articular una majoria alternativa. La nova victòria del PP pot suposar un pas endarrere respecte determinades polítiques que s'havien implantat darrerament, però, atesa la composició sociològica estable del país, no n'altera els equilibris vigents durant els darrers trenta anys. El PP s'ha erigit, ja fa temps, en el partit del regionalisme galleguista. El cas del País Basc, com sempre, presenta una gran complexitat. Els partits espanyols han assolit per primera vegada la majoria absoluta, i tot apunta que ho faran valdre per expulsar els nacionalistes del Govern. Ara podria estendre'm elucubrant sobre la legitimitat o il·legitimitat d'un nou govern que exclogui el guanyador de les eleccions, el PNB, però aquest debat no m'interessa. El cas és que el nacionalisme basc, víctima de les seves profundes divisions internes, ha estat incapaç d'evitar un resultat que el deixa en minoria al Parlament de Gasteiz. Quan parlo de nacionalisme basc em refereixo a tot el ventall que va de Batasuna a l'ala moderada del PNB, passant per Aralar, EA i fins a cert punt, els companys de viatge d'EB. Òbviament és un moviment molt divers, tràgicament marcat per l'existència d'ETA, que actua com a barrera infranquejable per a l'entesa i com a factor legitimador de l'espanyolisme a Euskadi, que pot fer bandera de la seva lluita contra el terrorisme, amb un alt cost personal, tot sigui dit. Els resultats electorals segueixen indicant l'existència d'una clara majoria nacionalista basca, però la suma de la prohibició de les candidatures batasunaires, candidatura separada d'EA i la llei electoral que concedeix una sobrerepresentació, totalment desproporcionada, a Àlaba, han facilitat la victòria al PSOE-PP, amb l'afegitó del diputat alabès de la UPD. Encara no es pot descartar que el PNB no participi del nou govern, però en qualsevol cas la seva posició ha resultat molt afeblida. En el conflicte Euskadi-Espanya, l'estat ha guanyat una batalla, però encara no ha guanyat la guerra. Tanmateix hi ha diverses lliçons, molt òbvies, que cal recordar sovint: per guanyar, el nacionalisme perifèric necessita un màxim d'unitat. Les divisions intestines acaben enfortint l'adversari nacional. En un conflicte de llarga durada, l'estat, que és la part més forta, pot resistir millor i esperar que les divisions internes, el desgast dels nacionalistes i determinats canvis sociològics li permetin anar guanyant noves posicions. Tard o d'hora el nacionalisme, si no vol acabar derrotat definitivament, s'ha de plantejar la ruptura democràtica amb l'estat espanyol i la constitució d'un estat propi. El pacte de Lizarra va ser una gran oportunitat per a la desaparició de la violència, la unitat nacionalista i l'aplicació d'una estratègia sobiranista efectiva. ETA, per no perdre el seu paper central dins el moviment sectari de l'esquerra abertzale, va avortar aquell procés, i des d'aquell moment no s'ha albirat cap possibilitat real d'una victòria clara de les posicions sobiranistes. Si es consuma la presa del poder pels partits espanyols es pot preveure l'inici d'un procés de deconstrucció nacional, que el nacionalisme haurà de ser capaç de resistir, al mateix temps que es prepara per recuperar el poder i dissenya una estratègia efectiva cap a la independència. Altrament, el risc d'involució nacional sempre hi serà present.