En iniciar-se la crisi financera alguns personatges de les esquerres es fregaven les mans i anunciaven la caiguda del paradigma neoliberal, el retorn del paper regulador de l'estat, el descrèdit del capitalisme i del mercat lliure. I fins a cert punt tenien raó, el problema és que la fi d'un model no implica el retorn al model socialdemòcrata, i encara menys la implantació d'una alternativa al capitalisme. Avui els discursos polítics proclamen el pitjor de cada casa: un increment de la regulació, l'endeutament públic, les subvencions a les empreses, la congelació salarial i treballar més. Superarem la crisi, però les regles que han regit l'economia fins fa quatre dies ja no seran vàlides. Penso en l'obsessió pel capital immobiliari. Sabíem que un moment o altre els preus dels habitatges deixarien de pujar, però ens consolàvem pensant que hi hauria un aterratge suau, que en comptes d'increments anuals del 20%, els preus s'ajustarien a la inflació, ja fos d'un 2, d'un 3 o d'un 4%. Però la clatellada és molt més forta, els promotors no acaben d'aplicar grans rebaixes als preus dels pisos nous, però no se'ls treuen del damunt, el mercat de segona mà s'ha paralitzat, i els qui crèiem que pel sol fet ser propietaris d'un piset, encara que estigués hipotecat fins al sostre, ja teníem un petit capital acumulat, ens trobem que en realitat ara som més pobres que abans de comprar-lo. En els darrers anys a Catalunya s'han construït quantitats enormes d'habitatges, quan la demanda s'ho empassava tot, ara tenim un gran stock, que en la mesura que es normalitzi la situació acabarà sortint, però deixa reduïts a l'absurd els grans programes de construcció massiva d'habitatge protegit, perquè en comptes d'apilar totxanes hem de començar a pensar a apropar l'obra ja feta a la capacitat de compra i de lloguer real. Encara sento molta gent que pensa i aplica els criteris econòmics que eren vàlids fa menys d'un any, i segurament és inevitable, canviar de xip no és tan fàcil, i no coneixem com serà la nova economia. De moment, les receptes que ens prescriuen per superar la crisi sumen el pitjor de cada casa: més intervenció pública, més sacrifici personal i menys retribució.
En iniciar-se la crisi financera alguns personatges de les esquerres es fregaven les mans i anunciaven la caiguda del paradigma neoliberal, el retorn del paper regulador de l'estat, el descrèdit del capitalisme i del mercat lliure. I fins a cert punt tenien raó, el problema és que la fi d'un model no implica el retorn al model socialdemòcrata, i encara menys la implantació d'una alternativa al capitalisme. Avui els discursos polítics proclamen el pitjor de cada casa: un increment de la regulació, l'endeutament públic, les subvencions a les empreses, la congelació salarial i treballar més. Superarem la crisi, però les regles que han regit l'economia fins fa quatre dies ja no seran vàlides. Penso en l'obsessió pel capital immobiliari. Sabíem que un moment o altre els preus dels habitatges deixarien de pujar, però ens consolàvem pensant que hi hauria un aterratge suau, que en comptes d'increments anuals del 20%, els preus s'ajustarien a la inflació, ja fos d'un 2, d'un 3 o d'un 4%. Però la clatellada és molt més forta, els promotors no acaben d'aplicar grans rebaixes als preus dels pisos nous, però no se'ls treuen del damunt, el mercat de segona mà s'ha paralitzat, i els qui crèiem que pel sol fet ser propietaris d'un piset, encara que estigués hipotecat fins al sostre, ja teníem un petit capital acumulat, ens trobem que en realitat ara som més pobres que abans de comprar-lo. En els darrers anys a Catalunya s'han construït quantitats enormes d'habitatges, quan la demanda s'ho empassava tot, ara tenim un gran stock, que en la mesura que es normalitzi la situació acabarà sortint, però deixa reduïts a l'absurd els grans programes de construcció massiva d'habitatge protegit, perquè en comptes d'apilar totxanes hem de començar a pensar a apropar l'obra ja feta a la capacitat de compra i de lloguer real. Encara sento molta gent que pensa i aplica els criteris econòmics que eren vàlids fa menys d'un any, i segurament és inevitable, canviar de xip no és tan fàcil, i no coneixem com serà la nova economia. De moment, les receptes que ens prescriuen per superar la crisi sumen el pitjor de cada casa: més intervenció pública, més sacrifici personal i menys retribució.
Comentaris