Oasi català? quin oasi?

Es parlava d'oasi català durant els primers mesos de 1936, en vigílies de l'esclat de la guerra civil, quan l'aparent tranquil·litat regnant a Catalunya contrastava amb els xocs violents entre dretes i esquerres que es vivien a Espanya. Durant aquell breu període semblava possible l'inici d'una col·laboració entre les esquerres catalanes governants  i la Lliga, i si bé també hi havia incidents, no eren comparables als que es produïen en altres indrets de la península. Catalunya semblava un oasi, no enmig del desert, sinó envoltat de la jungla caïnita espanyola. Però aquell oasi tan sols va ser un miratge, a partir del 19 de juliol, després de sufocar la rebel·lió militar a Catalunya, les autodenominades milícies antifeixistes es van fer amb el control del país i van desfermar una tràgica  campanya de pillatge i assassinat polític. El somni de l'oasi va esdevenir un malson infernal, una orgia de sang i foc, a la que s'hi van afegir els desastres de la guerra. Després, prop de quaranta anys de dictadura ultraconservadora i d'un espanyolisme totalitari, i a partir de finals dels 70 la recuperació d'unes mínimes institucions d'autogovern i la democratització. I malgrat els enormes canvis demogràfics i l'intent de genocidi cultural, Catalunya va ressorgir amb un mapa polític propi, força allunyat dels esquemes espanyols. La creixent bipolarització espanyola ha alimentat una forma de fer política confrontacional i estrident, que contrasta amb les formes més mesurades que es porten a Catalunya. Euskadi i Catalunya són les dues grans excepcions al bipartidisme espanyol, i així com en el cas basc la violència  condiciona i impregna l'arena política,  a casa nostra es practica un estil de lluita partidista aparentment més moderat i tranquil, però no ens enganyem, a Catalunya hi ha una mala llet còsmica. Ens volen fer creure que la societat catalana és corrupta, hi regna l'"omertà" i la impunitat, a diferència  segons ells, d'una Espanya més neta i transparent, on la cruesa del combat polític facilita que surtin a la llum els draps bruts d'uns i altres. L'anticatalanisme, mancat d'arguments, ha pretès fer d'aquesta suposada putrefacció del país un dels seus principals cavalls de batalla, tan sols cal escoltar les referències sarcàstiques  de Losantos i els seus deixebles a l"estanque dorado" que seria en realitat una "charca amarillenta", ells són els representants més extrems d'una visió que és força estesa a les Espanyes. Com en tot conflicte cada contendent genera la seva propaganda, i en el conflicte Catalunya-Espanya la versió fosca de l'"oasi català"  forma part de la munició del bàndol espanyolista.  El més preocupant és que a Catalunya ens creguem la propaganda de l'enemic i la donem per bona.

El cas de la Pilar Rahola és simptomàtic, és una comunicadora eficaç, un punt barroera pel meu gust, però massa sovint toca d'oïda i es deixa arrossegar per lectures superficials de la realitat, al mateix temps que s'atribueix una autoritat moral per emetre sentències populistes que no té. Em va semblar vergonyosa la forma com va tractar la notícia sobre els diners que l'Àngel Colom va rebre d'en Fèlix Millet, uns diners que van servir per pagar els deutes de la campanya electoral de la mateixa Rahola a Barcelona, però que a parer d'ella en Colom hauria de tornar al Palau. Ara, amb les detencions del cas Pretòria la senyora Rahola s'ha superat, ens ha fet saber que gràcies a Madrid, és a dir a Espanya, s'ha descobert la trama corrupta, i hi ha afegit un "sort que no som independents". L'estirabot raholià respon en primer lloc a la ignorància, tant de la separació de poders com de la distribució competencial. No existeix un poder judicial català, i tant la fiscalia com la judicatura són estructures d'àmbit estatal, però sobretot fa seva aquesta cantarella sobre la suposada llei del silenci que impera a Catalunya.

Òbviament a Catalunya hi ha corrupció i situacions d'impunitat, però no és una característica distintiva del país. És més, en molts aspectes els mecanismes de control i fiscalització hi tenen més presència i hi actuen de forma més contundent que en altres parts de l'estat espanyol i de l'Europa mediterrània. És conegut que els inspectors de l'Agència Tributària estatal són especialment actius a Catalunya, i òrgans com la fiscalia anticorrupció i la ficalia del medi ambient no es queden gens curts. En un radi de cinc quilòmetres de casa meva conec dos exalcaldes jutjats i condemnats per un delicte mediambiental, que van cometre pràcticament sense saber-ho, perquè no van fer tancar un abocador il·legal, i un altre exalcalde condemnat per un delicte de prevaricació per haver-se saltat el procediment administratiu per a l'aprovació d'un pla urbanístic, tot i que  la seva actuació va ser avalada pel secretari municipal. I encara en conec un altre que va dimitir del càrrec per haver malbaratat 8000€, en un període d'anys, en trucades de mòbil improcedents. Uns diners que, per cert, va tornar a l'ajuntament. Si aquest país fos l'oasi d'impunitat que ens volen fer creure cap d'aquests exalcaldes no hauria passat pel seu particular calvari. Per la seva part els governs del President Pujol no van estar exempts d'una gran pressió mediàtica, política i judicial. Banca Catalana, que no passava per una situació pitjor que la d'altres entitats financeres, va ser assaltada per terra, mar i aire, i la fiscalia es va querellar contra l'antiga direcció del banc, inclòs el president Pujol. Tanmateix el president no va ser imputat per l'Audiència i la causa va ser sobreseguda l'any 1990.  Consellers com Josep Maria Cullell i Jaume Roma van haver de dimitir davant la sospita d'irregularitats, i tot un exconseller com en Jordi Planasdemunt va ser empresonat durant tres anys. El mateix Lluís Prenafeta va ser portat davant dels tribunals per acusacions que es van demostrar infonamentades, i molts altres alts càrrecs han hagut d'explicar els seus actes davant la justícia. D'altra banda, l'hegemonia de les esquerres en el periodisme català  i l'hostilitat envers el catalanisme dels mitjans de Madrid també van exercir una dura pressió mediàtica sobre els successius governs convergents. Per la seva part els socialistes han gaudit de més complicitats periodístiques, però en Josep Maria Sala és l'únic dirigent del PSOE que ha anat a la presó per finançament il·legal del partit i trames com la de Movilma també han estat objecte de persecució judicial. En definitiva ni oasi, ni pantà, ni bassal. Hi ha porqueria,sí, però siusplau, no ens fem nostres les calúmnies de l'enemic.