Un país de pandereta

Cada dia veig un balcó d'on penja una bandera espanyola. Una primera impressió podria portar a pensar  que el ciutadà, empès per un patriotisme fervent, expressa la seva voluntat de plantar cara amb fermesa a la maltempsada, amb confiança en el futur col·lectiu espanyol. Un sentiment nacional espanyol totalment enfrontat al meu sentiment nacional català, però tanmateix noble, un esperit churchillià en ple blitz econòmic i financer. Un patriota que sap que avui Espanya tan sols li pot oferir "blood, toil,  tears and  sweat", però que està disposat a aguantar el que calgui. Però no, el miratge s'esvaeix ràpidament quan observo que al costat de la bandera el veí hi té estesa una samarreta de la selecció espanyola de futbol. Lluny d'una crida a l'esforç i al sacrifici patriòtic, tinc davant meu un individu que encara celebra la victòria de la "Roja" a l'Eurocopa. On creia veure-hi un patriota responsable en una hora difícil no hi ha res més que un hooligan per a qui la festa no s'ha acabat, orgullós d'onejar el penó espanyol en terra catalana, talment es tractés de posar una  "pica en Flandes". El Regne d'Espanya es troba immers en una espiral d'atur, recessió, deute, dèficit i retallades, es veu obligat a adoptar mesures cada vegada més pròpies d'una economia de guerra, però n'hi ha uns quants que encara celebren un efímera victòria esportiva, assolida, per a més inri, gràcies als mètodes implantats a Can Barça per tècnics holandesos i catalans. Però què es pot esperar si el mateix president del govern, després de l'aprovació d'un rescat de 100.000 milions d'euros per a la banca, pretenia anar-se'n al futbol sense fer cap declaració?.  És en els moments de dificultat quan els pobles demostren el seu autèntic caràcter i, ara mateix, l'espectacle espanyol no és gaire edificant. El cap de govern anuncia un programa de baixades de sous i pujades d'impostos que fa feredat, i els seus diputats, lluny de mantenir una actitud digna i circumspecta,  l'aplaudeixen entusiastes i encara els queda esma per adreçar un jovial "que se jodan" a l'oposició. Madrid tasta la medicina que a Catalunya fa temps que s'està empassant, però sembla que allà, terra de funcionaris acomodats, s'ha tocat os, i el govern corre el perill de perdre el control de la situació. Tanmateix no es poden queixar,  si bé puja l'IVA de gairebé tot, el mateix Reial Decret-llei preveu que les inversions en l'eterna candidatura olímpica de la capital de l'altiplà ibèric gaudiran de les màximes exempcions possibles i, per a major tranquil·litat de tothom,  l'IVA dels toros ha estat indultat i tan sols s'incrementarà dos punts, a diferència de tots els altres espectacles per als quals la imposició s'eleva fins a un 21%. "España y yo somos así, señora". Ah. i per fer-ho més bonic, l'Urdangarín ha renovat el contracte amb Telefónica per la mòdica suma d'un milió i mig d'euros anuals. Els bascos, com la banca als casinos, són els únics que sempre guanyen.