Que visquis en temps interessants

Diuen que és una maledicció xinesa, però no se'n coneix la suposada versió original en mandarí, i en canvi s'ha donat a conèixer a través de l'anglès :"May you live in interesting times", que visquis en temps interessants. Una maledicció que avui ja podem donar per complerta, és innegable que vivim en temps interessants. Temps en què es combina el sofriment d'un avui difícil, amb els canvis accelerats i l'esperança d'un esdevenidor millor però del tot incert i desconegut. Hi penso i no recordo temps tan interessants com aquests: contemplem una caiguda incessant de l'economia, un enduriment progressiu de les condicions de vida, la devaluació d'institucions fins fa poc considerades intocables, el projecte europeu a la corda fluixa, entre la ruptura i el reforçament, el qüestionament general del sistema, l'eclipsi de la democràcia. El temps interessants per excel·lència són els de guerra, no els de conflictes llunyans on s'hi envien soldats professionals, sinó les guerres com les que va viure Europa durant el S. XX, ja fos la del 14 o la de Bòsnia. Els que s'hi troben veuen com les seves vides es trasbalsen radicalment i s'imposen, encara que sigui temporalment, escales de valors i pràctiques impensables en períodes de pau. Avui no vivim una guerra ni una catàstrofe natural de grans dimensions, que seria l'altre exemple de temps interessants, però ens trobem enmig d'una crisi que no coneix aturador i que ho va trastocant tot. Temps interessants. I és en aquest context, i no casualment, quan a Catalunya es planteja per primera vegada  la independència com una possibilitat real i desitjable per una majoria de la població. És un fet revolucionari que per la seva pròpia dinàmica està accelerant processos impensables no fa pas gaire. Jo, que sóc independentista des que tinc ús de raó, sóc el primer sorprès pels èxits assolits per l'independentisme transversal els darrers anys. Una iniciativa com la de la consulta d'Arenys de Munt, que pensava que no arribaria gaire més lluny de la vila maresmenca, va esdevenir un fenomen nacional, que va mobilitzar milers de voluntaris a tots els pobles i ciutats i centenars de milers de catalans que van votar-hi massivament per l'estat propi. Després la manifestació del 10J, i  iniciatives de tota mena amb un gran seguiment, com l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), l'assumpció de l'objectiu de l'estat propi per part de Convergència, la conversió a l'independentisme dels personatges més insospitats, o l'Associació de Municipis per la Independència que, sorprenentment,  ha conseguit que es mullin més de la meitat d'ajuntaments de Catalunya i fins i tot una diputació provincial. Vivim temps interessants, i pel que fa al sobiranisme, podem parlar, almenys pel que fa al suport popular, d'un somni quasi fet realitat, si bé encara ens queda un bon tros per recórrer i la cosa es podria torçar. El fenomen no passa desapercebut i s'esdevenen coses estranyes: només en els darrers set dies, un exconseller independentista empresonat per contraban de tabac, una marxa de 150 soldats armats pel mig de diferents poblacions del Baix Llobregat, entre les quals la Palma, "l'assalt" de la policia judicial espanyola a la caserna dels Mossos d'Esquadra....Pura coincidència?Temps interessants!