Carretero

En Joan Carretero ha ficat el dit a la nafra d'ERC: l'abandonament del nacionalisme per part de la cúpula republicana converteix el vell partit en una força subordinada al PSC-PSOE. Recordo el primer contacte que juntament amb l'alcalde de la Palma vam tenir amb l'aleshores recentment nomenat conseller de Governació. Vam mantenir-hi una xerrada de trenta minuts en què no es va estar de manifestar-nos els seus prejudicis respecte els governs de CiU, que segons ell repartien les subvencions amb criteris estrictament partidistes, i respecte els socialistes barcelonins i metropolitans, que segons ell veien la gent de la resta del territori com uns bàrbars vestits amb pells d'animals que baixaven a la capital. Entre altres coses ens va anunciar la seva voluntat que fossin els alts càrrecs del Departament els qui es desplacessin al territori i no els alcaldes els qui haguessin de baixar a Barcelona per reunir-s'hi( aquesta voluntat inicial va anar modificant-se amb el temps). Ens va cridar l'atenció l'anunci que aquell any el PUOSC (Pla Únic d'Obres i Serveis) amb què la Generalitat subvenciona projectes dels municipis prioritzaria les piscines cobertes als pobles de muntanya, que va justificar amb el criteri que allà si la piscina no és climatitzada no t'hi pots banyar. Oblidava però que a la resta del país fora dels mesos d'estiu les piscines descobertes tampoc no són gens recomanables. La sensació que ens va fer va ser la d'un polític que parlava clar, però ple de prejudicis, amb vocació de justicier del territori oblidat per CiU i menyspreat pels progres. Dit això el cert és que ja des del posicionament sobre el referèndum de l'estatut en Carretero ha tingut l'habilitat i suposo que la convicció de situar-se com a màxim referent de la coherència nacional en un partit que ja fa temps que ha perdut el nord. Els seus darrers moviments i en especial els articles a l'AVUI encerten de ple en la descripció de la situació i connecten amb bona part dels votants i ex-votants d'ERC que si van optar per aquesta força política va ser per una aparent coherència nacional, no per la cantarella aquesta de les esquerres. El debat obert pel metge de Puigcerdà és de fons, no purament tàctic sinó ideològic i estratègic. La resposta patètica d'en Carod, referint-se a l'essencialisme nacionalista i la necessitat de renovar-se o morir no fa més que certificar la capitulació nacional dels dirigents del vell partit republicà.