35 anys

Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura
ché la diritta via era smarrita.

Segons sembla el Dant es referia als seus trenta-cinc anys quan parlava del "mezzo del cammin di nostra vita". Avui faig trenta-cinc anys i no em trobo en cap selva obscura, i espero que la meva esperança de vida sigui molt superior a la que s'atribuïa el geni florentí. Tinc la confiança que que els avenços de la medicina em permetran viure amb qualitat fins als cent anys.

Es diu que a aquestes alçades de la trentena comença una certa decadència física i també hauria de ser l'inici de la maduresa mental. És un bon moment per avaluar la trajectòria vital prèvia i fixar-se fites per al futur. Al conjunt de la meva vida fins avui li dono un aprovat alt, i contràriament a aquells que diuen que si tornessin a néixer farien el mateix jo aprofitaria l'avinentesa per corregir molts errors del passat i en especial viure amb molta més intensitat l'etapa dels divuit als vint-i-vuit anys.Vist amb perspectiva m'hauria agradat treballar més, estudiar més i gaudir més de la vida durant aquell període de 10 anys.No és que durant aquella etapa no estudiés ni treballés ni gaudís, és que crec que ho hauria pogut fer més, i sobretot millor. Però és clar, ho penso amb l'experiència dels 35 anys. Durant aquests anys el pas més important ha estat casar-me pel que té de compromís amb una altra persona i per la responsabilitat que suposa formar una família. El matrimoni és un repte constant però al mateix temps és font d'una felicitat estructural que justifica els sacrificis i dificultats que comporta.

Les fites de futur me les guardo per a mi mateix-els plans de futur no s'han de revelar- però passen per reforçar la meva família i avançar intel·lectualment i professionalment.

En quant al país hem avançat molt en economia, en benestar, en convergència amb la resta d'Europa, en la implantació de les noves tecnologies i en la millora de les condicions generals de vida, però seguim patint una greu manca de sobirania, com a catalans no som senyors del nostre destí, i després d'uns anys de lenta normalització de la nostra identitat lingüística i cultural tornem a viure un període de retrocés causat per una immigració massiva i descontrolada que no té cap estímul decisiu per integrar-se a la nació catalana. La recuperació de la nostra identitat és com la pedra de Sísif que quan sembla a punt d'arribar al cim torna a rodolar muntanya avall.