Una Constitució per Europa

Es torna a parlar de la Constitució Europea després que el vot negatiu de francesos i holandesos l'hagués deixada al congelador. La canceller Merkel ja ha anunciat que vol impulsar-la de nou fent les adaptacions necessàries perquè es pugui aprovar, i la candidata socialista francesa , Segolène Royal ha proposat incloure-hi més "drets socials" perquè pugui ser aprovada pels seus connacionals. La Constitució que va parir la Convenció presidida per en Giscard és un totxo infumable. A banda de la polèmica sobre l'abscència de reconeixement de la llengua catalana i de les que en el seu moment es van anomenar "regions constitucionals", la seva desmesurada extensió i la seva sistemàtica la fan un instrument de difícil comprensió pel comú de la ciutadania europea, que no és capaç d'entendre quins aventatges pot aportar l'aprovació d'aquest nou text normatiu. A això s'hi afegeix tota la demagògia de l'esquerra i de l'extrema dreta europea, ja sigui acusant el tractat d'imposar un model econòmic "neoliberal"-tant de bo fos així però no és el cas- com d'erosionar la sobirania nacional- una cosa que els qui no en tenim, com és el cas dels catalans, no podem perdre-.Com a europeista crec important reforçar l'Europa política, en especial en aspectes com la política exterior, la defensa i la seguretat. El continent( i les illes) hauria de poder parlar amb una veu pròpia i comuna sobre els grans debats i conflictes globals, Europa no pot tolerar-se novament vergonyes com ara que el conflicte balcànic, primer a Bòsnia, després a Kosovo, hagi estat resolt pels nord-americans i no per la UE. El gran problema és que les societats europees han esdevingut majoritàriament covardes, relativistes i escleròtiques, uns defectes que s'amaguen sota la pàtina dels discursos "progres", pacifistes i políticament correctes. Sóc conscient que quan vull una política exterior i de defensa comuna demano la Lluna, perquè en el mateix àmbit conviuen estats valents com el Regne Unit i Dinamarca, una Alemanya que torna a aixecar la seva veu, i farsants com Zapatero, Chirac i Villepin. Tornant a la Constitució hauria de ser més ambiciosa en l'articulació política, reforçar el Parlament Europeu i els òrgans de govern supraestatals, i clarificar funcions. L'euroburocràcia regula múltiples qüestions de les que es podria desentendre perfectament i en canvi la UE és incapaç d'establir institucions comunes en què es puguin reconèixer el conjunt dels europeus. Per altra banda convindria que comencessin a oblidar-se dels llistats de "drets", ja existeix una declaració universal dels Drets Humans, hi ha uns drets fonamentals i necessaris per a la dignitat humana, però anar més enllà tan sols alimenta la irresponsabilitat individual de la ciutadania, ja sigui garantint habitatges per a tothom a l'estil Villepin, ja sigui com pretenia no fa gaire un pare que reclamava d'un ajuntament que es garantís el "dret al joc" dels seus fills. La construcció europea és un procés dinàmic, l'important és que avanci, els mitjans, sigui una constitució o un tractat sense més pretensions no són el més important.