Un model esgotat.

El problema del PSC a Barcelona no es diu Jordi Hereu, el problema es diu PSC. La candidatura de la vallesana Montserrat Tura a les primàries del partit socialista ha esvalotat el galliner i sospito que ha injectat una nova dosi d'il·lusió entre les decaigudes rengleres de la progressia local. Però val més que no s'equivoquin i no es deixin enlluernar per un suflé condemnat al fracàs. Tant si de les primàries en surt vencedora l'ex-consellera com si l'elegit és l'actual alcalde no podran passar per damunt pel fet més important: el projecte socialista a Barcelona, després de 32 anys de govern, està exhaurit. No tenen res més per oferir, sigui quina sigui la persona que n'encapçali la candidatura. L'any 1992 queda lluny, molt lluny, els Jocs olímpics d'hivern són una vana il·lusió, i la ciutat no té un model de futur. Els catalans estem orgullosos de la nostra capital, i una part del mèrit correspon als alcaldes i als equips de govern que ha tingut, però avui aquest orgull s'alimenta de les rendes del passat, no hi una proposta de futur ben definida i la gestió del present és erràtica i barroera. Impera la improvisació, l'ajuntament fa intents per vendre fum a la ciutadania, però ja ningú no el compra. Les reserves mentals ideològiques expliquen que en qüestions fonamentals per a la convivència ciutadana, com ara la seguretat i el civisme, el govern municipal hagi anat a remolc de la indignació social, actuant de forma reactiva sense iniciativa pròpia, sense un pla d'acció a llarg termini. En els grans debats estratègics de país, que afecten de ple els interessos de la ciutat, l'ajuntament és absent o ocupa un discret segon pla, quan hauria de liderar la reivindicació de la construcció de les infraestructures necessàries i el control de la seva gestió. L'ajuntament de Barcelona és una de les principals institucions catalanes, i això no obstant, quin paper ha tingut en la defensa de l'Estatut?, com s'ha posicionat respecte al dèficit fiscal que també escanya les arques municipals?, quina batalla ha plantejat perquè l'aeroport del Prat sigui gestionat per les institucions catalanes?, què ha fet perquè s'acceleri la connexió ferroviària d'ample europeu amb la frontera francesa i amb València?. Aquests són els grans reptes de Barcelona, no pas un Jocs Olímpics d'Hivern, però ja sabem que els governants socialistes se senten més còmodes repartint banderetes grogues per rebre el "Tour de França" fent l'onada que no pas afrontant el nucli dur de la política. No és casualitat que l'esdeveniment que ha donat més projecció a Barcelona durant 2010 no ha estat mèrit de l'ajuntament de Barcelona, sinó de l'Església catòlica!.