La imatge de Barcelona

Potser sí que Barcelona està de moda, però què busca la gent que visita la nostra capital?, quina imatge se'n té a nivell internacional?.
Aquest cap de setmana assegut en un restaurant rus he vist un clip musical d'un grup que canta en anglès que va d'una parelleta de guiris que s'enrolla per Barcelona, però tot el que es pot veure del cap i casal són carrers insalubres de Ciutat Vella , l'interior indistingible d'una disco- potser la mítica New York del carrer Escudellers- i alguna cosa de la Sagrada Família. Ahir diumenge vaig veure el documental britànic sobre la compra de passaports falsos al "30 minuts", que novament ens mostra la Barcelona més canalla, on la periodista anglo-uzbeka no s'està de parlar-nos de l'elevat risc que suposen els carteristes a BCN i de com es va estar movent per uns carrers plens de prostitutes, delinqüents i drogaddictes. A sobre resulta que el passaport holandès que li proporciona un tal Collins i que manipula un altre immigrant nigerià és el més mal falsificat de la vintena de documents que obté durant el seu periple paneuropeu, és a dir, a sobre els nostres artesans de la documentació treballen malament. I encara recordo una pel·lícula que m'agrada molt, "L'auberge espagnol", sobre uns estudiants d'Erasmus que comparteixen pis al Raval, un film que està molt bé però que igualment ens presenta una Barcelona que no va més enllà de carrers estrets, foscos, humits i escrostonats, i alguna postal gaudiniana.
Em sembla que a Europa quan es parla de glamour i modernitat no es pensa precisament en Barcelona. En quant a imatge no hem millorat gaire respecte a allò que al segle passat descrivia l'escriptor francès de Mandiargues en la seva novel·la ambientada al "Barri Xino".

Comentaris

Donaire ha dit…
Honestament, no és cert.
Et podria donar moltes referències concretes sobre la imatge de Barcelona. És la destinació preferida per fer negocis a Europa, la ciutat amb més futur segons els TTOO, la primera ciutat on es faria un congrés internacional, una de les ciutats amb entrades al flickr, una de les ciutats top en les Film Commission i una de les ciutats més cool als ulls dels europeus.
Sincerament, crec que hem de ser més obejctius. La imatge exterior de Barcelona és excel·lent, magnífica. Si vols discutim si imatge i realitat coincideixen, però no em diguis que la imatge exterior de BCN és dolenta. No crec que ho creguis això.
4:46 p. m.
Albert Guilera ha dit…
Tens raó don-aire pel que fa a tots els reconeixements que obté la ciutat, però al mateix temps veig que la imatge que en reflecteixen els mèdia no és tan bona, és més aviat cutre, les grans multinacionals (amb les excepcions que vulguis) no s'instal·len a BCN i quan per aquests móns de Déu et trobes algú que hi ha estat t'acaba parlant de la Rambla, del Luz de Gas i de l'Otto Zutz. Simplifico molt, ja ho sé, però alguna cosa hi ha de tot plegat.
9:20 a. m.
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"I want to break free" (guia pràctica per fer un nou país)

Amb aquest títol que ens evoca Freddy Mercury transvestit tot passant l’aspiradora, el politòleg d’origen danès Matt Qvortrup encapçala la seva “guia pràctica per fer un nou país” [1] , un petit manual per als secessionistes d’arreu del món que hauria hagut de ser objecte d’un atenció molt més gran a Catalunya, més enllà de l’entrevista que li va dedicar Vilaweb i alguns comentaris a twitter que no van gaire més enllà del titular: “Si voleu la independència, aniria a cercar els americans abans que la UE”. Em temo que un dels motius del poc ressò que han tingut les tesis del Sr. Qvortrup a casa nostra es troba en aquell mateix titular, l’antiamericanisme està tan ben instal·lat entre nosaltres que qualsevol proposta en la línia d’establir llaços amb Washington és automàticament descartada per bona part del públic al qual va dirigida. El llibre, d’una forma menys sistemàtica de la que pot fer entendre el concepte de “guia pràctica” amb què es defineix,   presenta els cincs elements pr
Més informació

Impressions de Turquia

Aquest estiu vaig fer una ruta per Turquia. Partint d'Istanbul, vam seguir cap a la península de Gal·lípoli, vam travessar els Dardanels per baixar fins a Esmirna, a la costa occidental d'Anatòlia,  i d'allà ens vam dirigir cap a la Capadòcia, a la regió central del país. Des de la Capadòcia vam fer camí cap a la capital, Ankara i, de tornada cap a Istanbul, vam visitar la vila de Safranbolu, coneguda per la seva arquitectura típicament otomana.  Turquia és un país sòlid en el sentit físic de la paraula.  A les grans ciutats els gratacels de nova planta i els minarets de les mesquites dibuixen un "skyline" assertiu, de la mateixa manera que els blocs de pisos que s'estenen pels barris residencials desprenen una remarcable sensació de solidesa i qualitat constructiva ( Després del terratrèmol que ha devastat el Sud-Est del país, sobretot al Kurdistan, hauríem de revisar aquestes afirmacions, però és innegable  que les noves construccions  desprenen una sensació
Més informació

El món no ens mira amb bons ulls

  Contràriament a allò que podia semblar durant el “Procés”, una de les febleses més greus de l’independentisme català és la manca de suport internacional, sobretot allà on és més rellevant per a nosaltres, a la UE i als EUA. Això és degut a una campanya sistemàtica de criminalització seguida per l’Estat,   a molts errors propis i al fet que l’independentisme no desperta gaires simpaties enlloc del planeta, en especial quan es pretén la secessió respecte d’un estat formalment democràtic, ben integrat a Occident i sense grans conflictes amb altres països. Qualsevol persona avesada a llegir premsa internacional sap que, si bé no tothom tracta l’independentisme amb la mateixa duresa, ningú no reconeix cap legitimitat al referèndum de l’1 d’octubre, tant per les circumstàncies en què es va celebrar com sobretot pel seu caràcter “il·legal” segons l’ordenament vigent.   Els fracassos reiterats de les euroordres dictades pel Jutge Llarena van posar al descobert la desmesura jurídica de les
Més informació