El poder ocult

El partit polític que acumula més poder a Catalunya és el PSC-PSOE, i alguns dels catalans més poderosos i influents són en Celestino Corbacho, la Carme Chacón i en José Montilla. Aquests tres tenen en comú la seva pertinença al partit i que provenen dels feus socialistes de l'Hospitalet i del Baix Llobregat. La Carme Chacón és més jove, té formació universitària i una trajectòria meteòrica, diferent de la dels altres dos. Però tant en Corbacho com en Montilla van arribar a Catalunya com a immigrants, tenen orígens humils i poca formació. Però, això no obstant, tots dos han exercit l'alcaldia d'una ciutat metropolitana, han presidit la Diputació de Barcelona i han arribat a ministres. Per acabar-ho d'arrodonir en Montilla és el president de la Generalitat. Unes carreres polítiques que, pel seu èxit i la singularitat dels seus protagonistes, es mereixen un estudi aprofundit. Hi ha força bibliografia sobre en Pujol i els homes del pujolisme, que d'altra banda durant els 23 anys  que van dirigir la Generalitat van estar sotmesos a un implacable escrutini per part de la premsa.  En canvi  en Corbarcho i en Montilla, tot i que fa força anys que tallen el bacallà, són perfectes desconeguts més enllà de la seva imatge pública. Hi ha una biografia "en positiu" d'en Montilla i poca cosa més, quan tant ell com el seu company hospitalenc són els dos fenòmens més extraordinaris de la política catalana, que a més representen l'essència del poder socialista a l'àrea metropolitana de la capital, l'altre gran fenomen  polític desconegut del gran públic. Sembla mentida que a aquestes alçades cap periodista no s'hagi dedicat a estudiar a fons les espesses xarxes de poder i d'interessos que expliquen el domini absolut que el PSC exerceix sobre alguns dels muncipis més poblats de Catalunya, domini en què es basa l'èxit nacional i estatal dels dirigents d'aquest territori. Avui si algun acadèmic vulgués fer un estudi sobre les elits del poder a Catalunya ja no s'hauria de focalitzar en un conjunt de famílies de  l'Eixample i Sarrià-Sant Gervasi, com pocs anys enrera, sinó que hauria d'iniciar la seva recerca a la seu socialista del carrer Nicaragua i continuar pels ajuntaments i les seus que el partit té a tot l'àmbit metropolità. L'estudiós hauria de lligar caps entre les relacions d'amistat, familiars i d'interessos existents entre els diferents dirigents i cercar en qui recau el poder de decisió. El poder socialista està estès com una xarxa, però té una estructura jeràrquica sense fissures. Qualsevol alcalde, poderós avui al seu municipi, pot ser descavalcat demà mateix per decisió de la cúpula, una decisió a la que es podrà resistir durant un temps, però que tard o d'hora es portarà a la pràctica.